Blocs electorals:
una batalla perduda pel periodisme?

Divendres comença una altra campanya electoral en què la informació política als mitjans audiovisuals públics estarà cronometrada en funció de la representativitat de cada partit. També es repetiran les ja tradicionals mesures de protesta dels professionals que, a més de no signar les peces que produeixen, adverteixen que el bloc electoral de l’informatiu no s’ajusta a criteris periodístics sinó a les normes imposades per la junta electoral. Però, en realitat, no és pas la justícia qui ara mateix obliga a mantenir aquests blocs electorals, sinó els partits polítics més grans (CiU, PSC-PSOE, PP), que consideren que en surten beneficiats. I sembla que els periodistes, després de molts anys de lluita per acabar amb aquests blocs, ens hi hem acabat acomodant.

Aquest invent espanyol (i català) únic a Europa que són els blocs electorals parteix de la Llei Orgànica 5/1985 del Règim Electoral General (LOREG), que, en l’article 66, diu que “el respecte al pluralisme polític i social, així com a la igualtat, proporcionalitat i la neutralitat informativa en la programació dels mitjans de comunicació de titularitat pública en període electoral, seran garantits per l’organització d’aquests mitjans i els controls previstos a les lleis”. Aquest article es va modificar en la reforma de la LOREG de l’any passat, afegint-hi aquest principi de “proporcionalitat”. I es va mantenir que “les decisions dels òrgans d’administració dels esmentats mitjans en període electoral són recurribles davant de la junta electoral competent”. De fet, aquesta possibilitat de recórrer a la junta electoral (i els recursos que efectivament hi han presentat els partits durant tots aquests anys) són el veritable origen del problema, perquè els principis que recull la llei podrien formar part dels criteris periodístics que els professionals reivindiquem i, de fet, ja apliquem quan no estem en campanya electoral.

Per unificar tota la jurisprudència produïda a partir dels recursos dels partits polítics, el març de l’any passat la Junta Electoral Central va dictar la Instrucció 4/2011, que ara mateix és la norma que estableix com s’han de fer els blocs d’informació electoral. I diu: “La durada de la informació dedicada a cada formació política s’ajustarà proporcionalment als resultats obtinguts a les últimes eleccions equivalents en l’àmbit de difusió del mitjà i s’emetrà de conformitat amb els criteris prèviament acordats als plans de cobertura informativa, i, en el seu defecte, aplicant el criteri de major a menor, per l’ordre de resultats assolits per cada formació política a les esmentades eleccions.” Aquí no diu ni que el bloc d’informació electoral hagi de durar el mateix tots els dies de campanya, ni que tots els partits hagin d’aparèixer en cada bloc ni, evidentment, com ha de ser la informació dedicada a cada opció política, més enllà de la durada.

Pel que fa a l’ordre en què s’han d’emetre aquestes informacions, diu que els partits hauran d’aparèixer sempre de major a menor si el pla de cobertura informativa de cada mitjà no estableix cap altre criteri. Llavors, per què aquests plans que s’elaboren dins de cada mitjà no fixen altres criteris periodístics que evitin, per exemple, que fa dos anys a TV3 Artur Mas hagués d’aparèixer valorant la decisió de José Montilla de no tornar-se a presentar abans que poguéssim veure el mateix candidat socialista anunciant-ho? Doncs perquè els mateixos partits que poden recórrer els plans de cobertura informativa davant de la junta electoral també participen, de forma més o menys directa, als consells d’administració dels mitjans públics que aproven aquests plans. Això passa tant a Catalunya com arreu de l’Estat, així que l’argument que els blocs electorals venen imposats per la legislació espanyola sembla bastant fal·laç. Tant aquí com a tot Espanya, els representants polítics als consells d’administració dels mitjans públics es posen d’acord per aplicar la norma de forma restrictiva, conscients com són que qualsevol partit pot recórrer davant de la junta electoral la cobertura informativa prevista.

Així ho van fer CiU i PP a les eleccions generals del 2008 i la Junta Electoral Central els va donar la raó en establir que la cobertura de la campanya s’havia de fer “d’acord a un criteri ponderadament proporcional al nombre de vots obtingut per cadascuna de les entitats polítiques a les darreres eleccions al Congrés dels Diputats, aplicant aquesta proporcionalitat dia a dia, criteri que haurà d’aplicar-se amb caràcter preferent a qualsevol altre i en base al qual RTVE, abans de l’inici de la campanya electoral, haurà de determinar el temps d’informació que hagi de correspondre a cada formació política”. Fins i tot la redacció d’aquesta última frase referma la idea que el temps d’informació “li correspon” a cada partit, com els espais gratuïts de propaganda electoral dels què també disposen les candidatures als mitjans públics. El problema és, justament, tractar la informació exactament igual que la propaganda.

Arran d’aquesta resolució de la Junta Electoral Central, força més restrictiva que la Instrucció 4/2011 actualment vigent, el Col·legi de Periodistes de Catalunya, l’Asociación de la Prensa de Madrid i el Colexio Profesional de Xornalistas de Galicia van recórrer al Tribunal Suprem, que ni tan sols va admetre el recurs a tràmit perquè va considerar que els col·legis professionals no estan legitimats per intervenir en aquesta qüestió. Llavors van presentar un recurs d’empara al Tribunal Constitucional, que tampoc no el va admetre perquè incorria en una “manca d’esgotament dels recursos en la via judicial”, segons el tribunal.

La batalla legal en defensa de la llibertat d’expressió i el dret a la informació, davant de la proporcionalitat informativa que exigeixen els partits, continua. El maig passat, just abans de les eleccions municipals, el Col·legi de Periodistes de Catalunya (ara ja sense el suport de madrilenys ni gallecs), va decidir impugnar la Instrucció 4/2011. Per evitar que el Suprem no tingués en compte el recurs d’un col·legi professional, també el van subscriure a títol individual diversos professionals de mitjans públics directament afectats pel compliment d’aquesta normativa electoral. D’aquesta manera, el Suprem sí que ha entrat en el fons de la qüestió: al juliol va desestimar el recurs argumentant que limitar la durada i l’ordre de les informacions no atempta contra la llibertat d’expressió perquè no n’afecta el contingut. El nou recurs d’empara davant del Tribunal Constitucional es va presentar el setembre, però la sentència encara pot trigar més de dos anys a arribar, segons adverteix Gemma Segura, advocada del despatx Pareja & Associats, que és qui ha elaborat tots aquests recursos. En cas que el Constitucional justifiqués la necessitat dels blocs electorals, Segura recorda que la llibertat d’informació també és un dret reconegut davant del Tribunal Europeu dels Drets Humans, que de fet té més jurisprudència al respecte que el mateix Tribunal Constitucional espanyol.

Mentrestant, les eleccions van passant i els blocs electorals es continuen aplicant de manera més o menys estricta a totes les ràdios i televisions públiques. La gran novetat de la Instrucció 4/2011 és que també afecta els mitjans audiovisuals privats, tot i que sense arribar a equiparar-los als de titularitat pública. D’entrada, les ràdios i televisions privades (que operen sota la concessió pública per l’ús de l’espai radioelèctric per a les seves emissions) no han de presentar a la junta electoral el pla de cobertura informativa de la campanya. D’aquesta manera, els partits només poden recórrer les seves cobertures informatives a posteriori. A més, pel que fa a les ràdios privades, els recursos “només podran basar-se en la vulneració dels principis de pluralisme i igualtat”, mentre que a les televisions també se’ls hi poden exigir els “principis de neutralitat informativa i de proporcionalitat”. Això podria comportar la imposició de blocs electorals a les televisions privades (no a les ràdios), però al setembre de l’any passat, la Junta Electoral Central, a consultes de l’extint Consell Audiovisual de Navarra, va precisar que els canals de titularitat privada no han de fer necessàriament aquests blocs cada dia de campanya sinó fer cas d’una “proporcionalitat prudencial i no aritmètica com l’exigida als mitjans de titularitat pública”.

Així doncs, les ràdios i televisions públiques són ara com ara les úniques obligades a aplicar aquesta proporcionalitat “imprudencial”. De cara a la campanya electoral que comença aquest divendres, els mitjans públics catalans tenen plans de cobertura informativa diferents (una mostra més que la llei electoral no ho fixa absolutament tot). I els periodistes implicats també tenen previstes diverses mesures de protesta:

  • Televisió de Catalunya farà blocs electorals als Telenotícies i al canal 3/24 minutant el temps dedicat a la campanya de cada partit i fent que apareguin sempre per ordre, de major a menor. Però el còmput de temps dedicat a cada formació no és diari, sinó que es comprova cada tres dies de campanya. És a dir, que el periodista pot compensar durant els següents dies els segons de més o de menys emprats en un informatiu per a un determinat partit. A banda del bloc electoral en si, TV3 també elabora unes notícies “transversals” explicant les propostes programàtiques de tots els partits en diferents àmbits i un parell de peces explicatives sobre els blocs electorals en si. Els professionals tornaran a fer vaga de firmes i directes (en campanya, no apareixeran en pantalla) i, entre els presentadors i algun text subtitulat, s’informarà els telespectadors que el bloc electoral no obeeix a criteris periodístics.
  • Barcelona Televisió (BTV) sí que pot alterar l’ordre d’aparició dels diferents partits en funció de criteris periodístics, però també farà tres blocs electorals al dia, en aquest cas amb els temps distribuïts en funció dels vots obtinguts per cada partit a les darreres eleccions catalanes a la ciutat de Barcelona. Perquè la proporcionalitat no faci que cap notícia duri menys de 30 segons, els partits més petits no apareixeran a tots els blocs d’informació electoral. En tot cas, el còmput de temps és diari. El comitè professional de BTV també preveu repetir la vaga de firmes i els missatges en pantalla advertint l’audiència que “el temps dedicat a cada partit respon a un criteri de proporcionalitat marcat per la junta electoral i no a criteris periodístics”. A més, al llarg de la campanya s’emetran tres notícies sobre el perquè dels blocs electorals i la protesta dels periodistes, la posició de cada grup polític al respecte i la manera en què es fa el repartiment d’aquests temps a BTV.
  • Catalunya Ràdio i Catalunya Informació també faran blocs electorals amb el temps i l’ordre fixat per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) segons els criteris de la junta electoral. Com a TV3, el còmput dels minuts destinats a cada partit es fa cada tres dies. En aquest cas, també cada tres dies, es radiarà una notícia explicant els temps destinats a cada partit en campanya electoral i les raó per la qual es fa així. Tot això, a més d’advertir-ho abans de cada bloc electoral i amb una vaga de firmes per part dels professionals que els elaboren, a la que es poden sumar també la resta de periodistes de la redacció. La novetat d’aquesta campanya és que el consell d’administració reconeix com a excloses dels còmputs electorals unes peces informatives que s’hi elaboren recollint les peticions de les societat civil als partits que es presenten a les eleccions.
  • Ràdio 4 inclourà tres blocs electorals diaris als seus espais informatius, mentre que l’emissió territorial de Radio 5 n’arribarà a fer quatre. Duraran 5 o 10 minuts i el repartiment del temps es farà en funció dels resultats obtinguts en nombre d’escons en les anteriors eleccions catalanes. Ara bé, l’ordre dels partits dins el bloc es podrà variar segons un criteri informatiu. En els casos dels partits amb menys representació, i per tant menys temps en antena, es contempla no informar-ne cada dia per donar-los més temps en dies concrets. A Radio Nacional, és a dir, per a tot Espanya, hi haurà tres blocs d’entre 2 i 3 minuts de durada cadascun on primarà el criteri informatiu. Els periodistes no han previst cap mesura de protesta, igual que en les eleccions generals de 2011 i malgrat que en campanyes anteriors sí havien evitat signar les informacions.
  • La Xarxa (antiga COM Ràdio) aplicarà els blocs electorals als seus informatius i en aquest cas, a diferència d’anteriors cites electorals, els periodistes no tenen prevista cap mesura de protesta. Això tot i que, durant les darreres campanyes per a les eleccions europees (2009) i municipals (2011), aquesta ràdio havia arribat a descartar els blocs electorals diaris per informar cada dia segons criteris periodístics (en ordre i durada de les cròniques) i controlar només al final de la campanya la proporcionalitat del temps destinat a cada partit. La Xarxa Ràdio no disposa ara mateix de comitè professional.

La lluita dels professionals dels mitjans públics contra els blocs electorals acumula ja un llarg recorregut. Els més veterans recorden que totes aquestes mesures de protesta es van iniciar ja el 1996. Des del 2003, el Col·legi de Periodistes de Catalunya hi ha estat implicat. Sense anar més lluny, l’any passat es van proclamar els manifestos ‘La informació electoral no és propaganda’ abans de les eleccions municipals i el de ‘No tot el que és legal és just’, per les generals. Enguany no hi ha hagut manifest, però també se’n va parlar a la taula rodona sobre ‘El futur dels mitjans de comunicació públics a Catalunya’. La Comissió de Mitjans Públics va organitzar aquest acte, amb presència de tots els grups polítics amb representació parlamentària, entenent que ara mateix les amenaces envers aquest futur van molt més enllà que la cotilla que representen els blocs electorals per a la nostra tasca durant la campanya.

Però el cert és que aquest problema es manté. I els perjudicats són els espectadors i radiooients, que durant aquests dies de campanya reben menys informació política i més propaganda. Perquè així és com se’ns obliga a estructurar la informació periodística sobre la campanya electoral, almenys a les ràdios i les televisions públiques.

Tot i així, potser encara valdria la pena fer un esforç perquè, malgrat el minutat i l’ordre imposat d’aparició dels partits, no ens limitem a fer la cobertura de tots els mítings i actes que el corresponent equip de campanya prepara per presentar el candidat davant les càmeres. Una campanya electoral és molt més que una successió d’actes públics amb declaracions i rèpliques en diferit entre els diferents candidats. Això és el que faciliten els partits, oferint-nos fins i tot en alguns casos les imatges i els àudios captats per ells mateixos. Però el nostre objectiu com a periodistes hauria de ser sobretot informar l’audiència de les propostes de cada formació, que per a això serveixen les campanyes electorals. I per a això hauríem de poder entrevistar els responsables que necessitem i organitzar múltiples debats també en funció de l’interès periodístic i no pas dels recursos que pugui presentar cada partit davant la junta electoral. És cert que la batalla per la llibertat d’informació, fins i tot en campanya electoral, va molt més enllà dels blocs. Però els periodistes tampoc no podem donar aquest tema per perdut, perquè estem renunciant –durant 15 dies molt importants– a la nostra raó de ser.