Últimas entradas

Gratis no treballem

Els periodistes ens hem acostumant a les ofertes precàries. Moltes hores i molt d’esforç per un sou curt i condicions que no valoren ni els nostres coneixements ni la nostra experiència.

L’últim cas ha estat la d’una empresa que pagava 0,75 euros per textos de 800 caràcters (ni tan sols espais, com és habitual demanar). Un preu que no només és clarament insuficient sinó que és un insult.

800 caràcters no és ni el doble del que portes fins ara llegint.

Però a més l’oferta demanava coneixements de posicionament en cercadors, redacció per a internet i estructura. I a sobre penalitzava l’autor si el text no els agradava o no era prou creatiu. L’autor no cobraria si no escrivia – i aprovaven els “afortunats” 10 redactors que passaven la selecció – uns 400 textos. 300 euros per això, susceptibles de ser rebutjats.

Una companya sevillana, Azahara Cano, “va ser seleccionada” i va dir no. El va denunciar primer a Linkedin i després en Twitter. L’Associació de la Premsa de Madrid la va recolzar amb l’etiqueta #gratisnotrabajo. I com ells, molts, moltíssims companys que han convertit el lema en un crit de dignitat.

Nosaltres, com BCN Media Lab, també ho subscrivim i la recolzem.

A ella com  a tants d’altres periodistes que són menyspreats al seu treball amb condicions inacceptables, humiliants, que situen professionals formats i amb experiència amb nivells d’estudiants en pràctiques. A estudiants en pràctiques amb la condició de redactors qualificats sense sou.

A tants freelance i falsos autònoms, les peçes més febles de la cadena, als quals s’ofereix molt menys dels que se’ls pagava fa un temps amb l’excusa de la crisi. I sense possibilitat de rèplica. O als quals s’exigeix ​​que treballin gratis per mantenir el seu lloc o se’ls retarda el pagament indefinidament.

A tots se’ls situa en l’avantsala de la degradació laboral i social.

Ja n’hi ha prou.

Els periodistes som professionals necessaris en la societat democràtica perquè un periodisme lliure i independent és garantia de transparència.
I mereixem un respecte.

Ja n’hi ha prou d’ofertes que no reconeguin la nostra feina ni la nostra professionalitat.


Ja n’hi ha prou d’aprofitar-se de la necessitat.

Denunciem.

Nosaltres també #gratisnotreballo.

imatge Flickr Knight Foundation

Podeu deixar el vostre suport als comentaris d’aquest article

25/11 Vídeo: Periodisme i futbol

El BCNMediaLab sobre periodismo y fútbol from Agitación.net on Vimeo.

Tweets i fotos del 6è BCNMediaLab

Onze blogs de futbol

Influencies generacionals. Foto de 'The Equaliser'

Com sóc un dels membres més futboleros del BCNMediaLab aquí teni una alineació d’onze blogs de futbol. En segueixo molts més, i possiblement aquests no siguin els millors, ni els més llegits, però si els que més m’han sorprès, sigui per l’enfocament, l’alta participació de la comunitat, el seu disseny, l’especialització o l’estil de redacció. (Recorda que el dia 25 de novembre tenim un nou BCNMediaLab: Periodisme i futbol. No t’ho pots perdre).

Aquest és l’onze que he triat: Continuar leyendo

Periodisme esportiu, pseudoperiodisme?


Per Sergi Picazo.

Tinc una teoria: per ser un bon periodista has d’haver fet, en algun moment de la teva vida, periodisme esportiu o periodisme local. No és una teoria comprovada al 100%, però gairebé… ;-)

Exposo el meu cas, però que no és exemple (encara) de #bonperiodisme. Jo vaig passar pel periodisme esportiu a l’escola de periodistes d’una ràdio local -en el meu cas, Ràdio Gràcia– i, després d’uns anys, vaig decidir deixar-ho per sempre. Me’n vaig cansar, el trobava massa superficial i, fins i tot, en algun moment, el veia com un pseudoperiodisme. ERROR!!!

Hi ha un periodisme esportiu majoritàriament dolent, fluixet i superficial.

Però també hi ha un periodisme esportiu d’altíssima qualitat, profund i d’un estil quasi literari.

Aquí la meva llista dels Cinc Millors Periodisme Esportiu del Moment. * La llista és només i exclusivament en premsa de paper (és el que conec més) i m’oblido (ho sento) de ràdios i televisions.

1.- Ramon Besa. El millor, senzillament. Les seves cròniques al diari El País haurien de formart part del segon volum del llibre sobre el periodisme català que ha fet història. Definitivament, jo vull escriure de Política algun dia com ell escriu avui les seves cròniques dels partits del Barça.

2.- Toni Padilla. Serà el millor, encara no. És amic, és bona persona i és humil. El vaig descobrir al·lucinat llegint les seves cròniques sobre futbol, política i història a l’antic 9 Esportiu. No sé d’on treu les dades històriques per a les seves cròniques. Es considera un “historiador frustrat”. Llegiu l’última perla.

3.- El 9 Esportiu. Els companys de viatge d’El9, ara dirigits pel compromès Ferran Espada -exdirector d’El Punt a Barcelona- i abans pel reconegut Pep Riera, fan un diari que parla sobre futbol -i altres esports- i no d’escàndols pseudofutbolístics. A més, mantenen seccions sobre Futbol i Cinema o Futbol i Política.

4.- Revista Panenka. El producte més trencador i innovador de la història del periodisme esportiu fet mai a l’Estat. Acaba de sortir. El seu lema és “El fútbol que se lee”. Proposa una sèrie de reportatges i entrevistes entorn el futbol, però posant l’accent en la versió literaria, política, cultural i social del futbol.

5.- Eduardo Galeano i la seva entrevista amb Pelé. La seva crònica sobre una trobada-entrevista amb el genial futbolista brasiler és avui impossible de trobar a internet. Jo només l’he pogut llegir al llibre Entrevistas y artículos (1962-1987) del periodista i escriptor uruguaià. Us el recomano! De moment, per deixar bon gust de boca, us deixo el perfil galeanístic sobre Pelé del llibre El fútbol a sol y sombra.

Post publicat al blog El Perseguidor de Sergi Picazo.

BCNMediaLab: Periodisme i futbol

BCNMedialab: Periodismo y Fútbol
Data: 25 de Novembre
Hora: 19.00
Lloc: Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (Roc Boronat, 138) – Aula 52.015

El proper 25 de novembre, divendres, a les 19h tenim una nova sessió de BCNMediaLab. En aquesta ocasió abordem el tema del periodisme sobre futbol. Les xarxes socials, els blocs i els nous canals de distribució estan canviant el periodisme esportiu i molt especialment el que posa la seva atenció en el futbol. La participació ciutadana, en forma de comentaris i crítiques, però també d’imatges i d’informació complementària, han transformant les retransmissions i les cròniques en ràdio i televisió. Però les conseqüències van molt més enllà: afecten a les polítiques de comunicació dels clubs i els mitjans, a la projecció dels jugadors, permeten la irrupció de nous líders d’opinió i el naixement de noves iniciatives.

La desintermediació no es produeix només en la informació, sinó també en els processos de distribució i en la temàtica del contingut. Internet permet fer mitjans a la carta, de nínxol o amb un enfocament que no tindria cabuda en els tradicionals esquemes comercials de la premsa escrita i els mitjans audiovisuals.

El periodisme sobre futbol té a favor seu que aquest esport és el  fenomen de masses més important del món. Internet ha ampliat encara més aquest poder. Mai abans havia estat tan fàcil arribar a una audiència global, accedir a informació i estadístiques i consultar imatges. Les tecnologies mòbils, a més, exerceixen de multiplicador, tant en el procés informatiu com en el creatiu, ja que les fonts poden ser tan immediates com fràgils.

Per parlar de tot això tindrem uns ponents d’autèntic luxe: Àxel Torres, de Marca i GolT, Ramon Besa d’El País i Aitor Lagunas, un dels impulsors de Panenka, moderats per Miquel Pellicer, periodista esportiu i expert en xarxes socials.

Gràcies a l’ Associació d’Antics Alumnes de la UPF, que organitza aquest acte de forma conjunta amb el BCNMediaLab, el lloc de la trobada serà la Facultat de Comunicació de la Pompeu Fabra.

Inscriu-te aquí.

Nou ponent per al debat de ‘Periodisme i Futbol’

BCNMedialab: Periodismo y FútbolFa un parell de dies us anunciàvem un panell d’autèntic luxe per al proper BCNMediaLab: Periodisme i Futbol. Avui posem una guinda a aquest pastís: Graham Hunter, periodista escocès especialitzat en la Lliga Espanyola, acompanyarà al debat a l’Axel Torres (GolT), en Ramon Besa (El País) i l’Aitor Lagunas (Panenka).

Graham Hunter va néixer a Aberdeen, Escòcia, però va quedar fascinat pel futbol espanyol i ha cobert la informació de la Lliga durant molts anys. Actualment viu a Barcelona. Graham és un veterà de diverses Copes Mundials, des de 1982 i escriu habitualment per a mitjans tan prestigiosos com pel Sunday Times, Daily Mail, Evening Standard, The Sunday Herald, The Independent, Kick Off Sud-àfrica, SportsCN Xangai o ESPN. També és comentarista de Sky Sports, BBC Radio, GolT a Espanya i 105 Newstalk d’Irlanda. Graham és molt actiu a Twitter, on té 26.000 followers sota el nick @BumperGraham

Al llarg dels següents dies anirem publicant en aquest blog reflexions sobre el tema del debat i alguna sorpresa.

Inscripcions aquí: http://bcnmedialab.org/eventos/periodismo-y-futbol/

Dia: 25 de Noviembre
Hora: 19.00
Lloc: Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (Roc Boronat, 138) – Aula 52.015

5è BCNMediaLab: #Revolta TV

El divendres passat vam celebrar el 5è i darrer BCNMediaLab de la temporada. Aquesta cop volíem fer atenció sobre l’estat de la televisió informativa: és possible encara la informació a la televisió?

Rosa Maria Calaf va començar la seva intervenció mostrant la seva preocupació per una societat que sembla “que només ha de consumir i no pensar”. Segons la excorresponsal de RTVE la informació a la televisió ha sofert una important transformació en els darrers anys: “Ara és més important arribar i ser-hi que saber què passa”.

Calaf va criticar l’excessiu protagonisme dels periodistes, el corresponsal com una espècie en extinció i el format actual dels serveis informatius: “Implícitament estàs dient que el que no entra al telenotícies no és important”.

Per a Marià de Delàs hi ha un preocupant deteriorament i restricció del dret de la ciutadania a rebre informació fiable. “La realitat de vegades importa poc. S’escenifica molt, es porta a terme les idees de gent al despatx “.

Segons Delàs es confon contínuament informació i opinió. Va recordar les paraules del periodista Rafael Jorba que en una entrevista fa pocs dies, alertava que l’opinió ja està ocupant més espai que la informació. “Em reconec desconcertat en aquest panorama. La fragmentació de l’audiència provocada per la TDT ha tingut un efecte brutal de la televisió “.

Ferran Monegal i el model italià de tv

Per Ferran Monegal, periodista i crític des de fa 20 anys, els termes televisió i informació són cada vegada més incompatibles. Monegal va apuntar a l’arribada de la televisió de Berlusconi en els 90 com un factor fonamental en la formació de la televisió que avui coneixem. L’entrada d’aquests directius, entre ells Paolo Vasile, ha conformat una manera de fer televisió.

“L’estil italià considera la televisió com una plataforma de venda comercial”. Aquest és el model de televisió que ha triomfat segons apuntava Monegal. El model ha fet sorgir productores audiovisuals estretament lligades a les cadenes. “S’està produint una forma d’entendre televisió com xoriços, on només prima el gust pel consum però no prima el gust per la deontologia periodística”.

Va sorgir el tema dels anomenats informatius impacte que s’han imposat a les televisions privada. “Són com un estufa que cada vegada necessita més fusta que la realitat ja no dóna més de si i cal construir l’impacte”.

Els tres van coincidir que s’ha produït un deteriorament de l’ofici de periodista a la televisió. “Hi ha més periodistes als gabinets creant informació que buscant”, deia Rosa Maria Calaf.

Ferran Monegal va proposar començar una “revolta” contra tots els que mesuren la qualitat per l’audiència. “Cal enderrocar el concepte que el que ven molt és el bo, i el que ven poc és dolent”. Monegal va explicar que el director d’Antena3 va rebre “algun pal” per aconseguir ‘només’ un 6% el dilluns amb un reportatge de Bin Laden.

Regulació del sector, televisions públiques i un futur digital

Els tres ponents es van mostrar favorables a crear un òrgan de regulació veritablement independent davant la incapacitat que ha mostrat el sector per autoregular-se. “El CAC va començar molt bé però va caure de nou en les quotes polítiques” va dir Calaf, mentre Monegal va ser més contundent: “Fa anys aquests tribunals em irritaven, però després de veure algunes coses, efectivament el treball de periodista no es pot analitzar amb el codi penal a la mà. Ja no, la llei no està preparada per a les perversions que estem veient “.

La pervivència de les televisions públiques va ser altres dels temes que van sorgir en el debat. La supressió de la publicitat de TVE va ser, segons Monegal, motivada per la pressió de les cadenes privades al govern. “Ara aniran per les autonòmiques”.

Calaf es va mostrar esperançada que la informació audiovisual pugui tenir una nova oportunitat en el mitjà digital. I Delàs va deixar un espai també per a l’autocrítica: Què hem fet malament perquè la gent prefereixi un programa d’opinió que un reportatge informatiu?

CNN, de ‘on the air’ a ‘Up in the air’

Un company de El Periódico a Barcelona un dia ens va deixar per anar-se a treballar a la CNN en espanyol a Atlanta. Se’n anava de redactor en cap, bon sou, beneficis socials i tota aquella excitació que un pensa quan li parlen de CNN, perquè estan a la mateixa redacció i amb el mateix contracte. El primer canal de notícies 24 hores del món, 212 països i la il.lusió d’anar marcant gairebé l’agenda política occidental, sempre on the air.

Però un dia van arribar les retallades. Com a una escena de la pel·lícula  Up in the air, la nova executiva de la cadena, Cynthia Hudson, amb els números a la mà, va comunicar a gairebé la meitat de la plantilla que estaven acomiadats.Desendollats, cap a casa. Volia reorientar l’enfocament del canal cap a continguts d’espectacle i entreteniment.

Dos dies més tard, a aquells que encara estaven païnt la notícia amb l’esmorzar, els hi va oferir tornar. Això sí: amb la meitat de sou o com a col.laboradors. La justificació: la crisi, el model, la perdua d’audiència, la batalla pels costos, la caigua de la publicitat.

Era febrer del 2011. La cadena que va fundar Ted Turner al 1978, amb els beneficis d’un petit imperi televisiu construit sobre una empresa de publicitat local del sud agonitzava, segons els mitjans. Havia transmés els aconteixements de Tianamenn, la caiguda del mur de Berlín, la de la Unió Soviètica, la guerra del Golf.I ara s’encongia davant de cadenes que primaven la tertúlia i l’especulació política sobre el rigor i l’objectivitat.

El seu presentador estrella, Larry King, no va dir mai en més de 40 anys de programa, a qui votava. El seu reporter Anderson Cooper mantenia una vida discretíssima malgrat els seus orígenes familiars milionaris. De Christiane Annanpour només es va saber quan es va casar amb el portaveu de la Casa Blanca. Els periodistes no eren la notícia, i això la cadena ho protegia gràcies als seus serveis jurídics, com el cas de la redactora acomiadada per un comentari a Twitter. La notícia era a fora i s’havia de donar. Amb imatges, amb dades, amb la paraula mesurada, neutral.

Un artícle a The Independent en va fer culpables la tendenciositat de la Fox i la MSNBCi se’n va permetre parlar d’un canvi de model. Que si els joves ja no segueixen l’actualitat per les cadenes de cable, que si internet es menjava la inmediatesa, que si la pluralitat informativa té un aliat a les xarxes socials.

Han continuat passant coses, com les revolucions a Egipte i Túnez, i les revoltes a Siria, Líbia i Marroc. Per primer cop, la CNN no hi ha estat a primera fila.

Però altres tampoc. El testimoni no el recull ningú. A Espanya ha tancat la seva filial CNN+ i el seu canal emet ara Gran Hermano. Tan sols les públiques resisteixen: canal 24 hores de TVE i 3/24 de Televisió de Catalunya.

Ningú nou surt, ningú l’imita. Tan sols Intereconomia TV i les seves tertúlies? És el fi de la informació objectiva com a espectacle, de la notícia que enganxa al món?

El Japó i el cop de gràcia de l’adjectiu


Per Dani Madrid i Morales, periodista del 3cat24 i especialista en política asiàtica.

Els periodistes ens repetim sovint, ens citem els uns als altres i depenem en excés de les mateixes fonts. I ara jo també em repetiré: el periodisme a la televisió és cada vegada més espectacle i cada vegada menys informació. Allò del infotainment que es va popularitzar fa uns anys segueix tan de moda, si no més, ara que la reducció de costos de producció permet seguir al minut i al detall gairebé qualsevol esdeveniment. I d’una d’aquestes “cobertures al minut” vull parlar ara aquí: Japó, 11 de març, 14:46. Potser alguna d’aquestes reflexions contribueixi al debat de la propera trobada del BCNMediaLab.

Quatre dies després del terratrèmol, el tsunami i la incertesa nuclear, un dels periodistes espanyols que es va desplaçar per explicar el que estava passant, li deia a l’audiència de Telecinco que “Japó vivia el pitjor escenari possible“. Portar al límit la realitat és una tendència contagiosa del periodisme modern, ja sigui amb l’ús intensiu d’adjectius o amb la creació de rànquings hipotètics (el major X del món, el segon X de la història, el pitjor X de la humanitat …). No és, però, un mal exclusiu del periodisme televisiu. El dia del terratrèmol, més d’un va mirar amb interès com reaccionava el presentador de l’informatiu a qui més s’associa amb l’ús excessiu de l’adjectiu, Pedro Piqueras. Aquell dia, no hi va haver gairebé qualificatius com explica Víctor Amela i com, de fet, s’encarrega de remarcar el mateix Piqueras en un programa de ràdio.

En els dies posteriors a la triple notícia gairebé tots els periodistes ens vam aprendre les sigles de la cadena de televisió pública japonesa, NHK. Per a la cobertura de desastres naturals, els periodistes del canal compten amb un manual que els recomana evitar els adjectius d’escàs valor informatiu. Potser aquest sigui el motiu pel qual, al primer cop d’ull, es pot dir que la televisió japonesa ha estat minimalista en la seva cobertura mentre que fora del Japó molts hem pogut caure en l’alarmisme, el maximalisme i, de nou, en la espectacularització. Per a la periodista Concha García Campoy, aquest maximalisme informatiu està justificat.

Els informatius ens han ensenyat “les imatges més espectaculars” de les “espectaculars onades de més de 10 metres” que han deixat paisatges “espectacularment desolats” … com si “d’una pel.lícula futurista es tractés“. Perquè més enllà de l’adjectivació en va, el periodisme a la televisió camina avui en dia, i en alguns casos, cap a una perillosa documentalización de la informació. La popularització pel pseudo-realisme informatiu (llegiu ‘estil Callejeros‘), amb imatges gravades sense trípode, simulant treballs “no-professionals” per realitzar treballs professionals, es combina molt sovint amb la narrativa cinematogràfica als programes “informatius”. Tot això porta a un abús de la música, a un sobre-protagonisme del periodista en la notícia i a un encreuament de gèneres que acaba anant en contra del rigor informatiu.

Hi ha encara un tercer element preocupant en la cobertura informativa del tsunami al Japó del qual no s’escapa ni tan sols el que possiblement sigui un dels programes informatius més rigorosos d’Espanya. Informe Semanal va caure en el parany del culturalisme amb un reportatge ‘sobre l’essència samurai en el Japó modern‘. Els periodistes de mig món es van aventurar a ‘entendre’ un ‘poble japonès’, que van convertir en un subjecte exòtic, llunyà i incomprensible. Molts periodistes es van perdre en intentar justificar per què els japonesos no es llancen al pillatge, per què els japonesos no ploren (realment no ploren?) i per què els japonesos, “Ells”, són tan diferents de “Nosaltres”. Aquest és un problema creixent, el de la creació de la diferència, i que com a periodistes podem combatre amb un periodisme que exploti menys l’anomalia, principalment quan aquesta és intencionadament fabricada.

  • El proper divendres 6 de maig celebrem el 5è BCNMediaLab sobre Periodisme i televisió: Registreu-vos-hi


BCNMediaLab y el proyecto BCNMediaLab tienen una licencia Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 Unported License.
Si necesitas algún permiso adicional puedes contactar con nosotros aquí.

Feed RSS. Este blog usa Wordpress con el theme Modern Clix, de Rodrigo Galindez, ligeramente modificado por nosotros.