Llibres d’estil sobre social media als mitjans


Amb l’arribada de la Web 2.0 i els social media s’han multiplicat les possibilitats per als periodistes i els mitjans de comunicació, però també els interrogants sobre el seu ús.

Els mitjans han anat sortint al pas de les preguntes que se’ls platejava al dia a dia amb la publicació dels primers llibres d’estil que contemplaven aquestes noves situacions. Però la majoria de mitjans han anat endarrera de les tendències de la Xarxa així com també en adoptar els usos que els usuaris anaven donant a les aplicacions i eines disponibles.

Acaba de publicar-se una actualització de la Guia d’estil de la BBC, posant al dia la publicada el 2005. I és que, com reconeixien, la tecnologia els supera i els obliga adaptar-se a noves situacions.

Són diversos els temes que afecten la relació dels mitjans i l’existència de xarxes socials i continguts generats pels usuaris (UGC). L’ús de fotografies de xarxes socials i altre UGC té un capítol dins el llibre d’estil de la BBC.

Usos personals: Què diu la BBC, el Washington Post i New York Times

Un altre tema és l’ús personal que puguin fer els periodistes en els seus comptes personals. La primera dificultat és diferenciar quin és el compte personal quan només hi ha un (és determinant el moment en què hagin estat oberts?). Són recents els casos d’Octavia Nassar a la CNN o el del Mike Wise del WaPo.

Un altre cas obert, el de Rick Sanchez, acomiadat de la CNN i amb un compte de twitter amb desenes de milers de seguidors a Twitter. De qui és ara aquest compte?

Per a la BBC si un periodista als seus perfils de bloc o xarxa social no diu que treballa per a la BBC, la guia reconeix que és absolutament d’ús personal i que per tant, queda absolutament fora de la competència de la BBC. No obstant això, quan sí que ho fan, ho deixen en un estadi flexible:

– Per als nous i els blogs, microblogs i altres llocs web personals ja existents on l’autor s’identifica com un empleat de la BBC, ha de parlar amb el seu supervisor immediat per a assegurar-se que la imparcialitat i la confidencialitat es manté “.

Aquests són els límits que posen.

El més restrictiu fins al moment, ha estat el del Washington Post. Segons aquest, els periodistes fins i tot els seus comptes personals representen el mitjà. Res del que sigui dit en aquests comptes pot anar en contra de la línia editorial del Post. Dit això, un dels seus redactors en cap va decidir tancar el seu compte a Twitter perquè va considerar que les seves opinions personals podrien confondre’s amb les del diari.

També el New York Times es va posicionar al respecte sense ser restrictiu, però recordant els seus redactors que tota la informació en línia acaba sent pública i pot ser “magnificada” en qüestió de segons.

Buscant l’equilibri i el sentit comú

Com es veu, és un tema amb moltes arestes i no és fàcil determinar els criteris, en part per la rapidesa amb que evoluciona Internet i les aplicacions de la Web 2.0, a més dels usos que els usuaris li donen (de naturalesa poc previsible) .

És valuosa la reflexió que feia el professor d’ètica Stephen J. A. Ward de la Universitat de Wisconsin. En la seva opinió, ha d’existir un equilibri entre encoratjar l’ús i participació dels periodistes en les xarxes i mantenir els estàndards d’imparcialitat i independència dels mitjans i els seus periodistes.

Com recorda, no es tracta de limitar-ne o limitar algú, ni les regles s’han d’escriure per “arreglar un problema”. Es tracta d’assegurar que es contribueix amb això a un periodisme responsable i més democràtic.

Segons Ward d’una banda, les regles han de ser flexibles promoure l’ús dels nous mitjans i per l’altra, han de ser compatibles amb els objectius finals del periodisme, respondre a diversos principis de la professió: independència, llibertat, responsabilitat, etc. ..

Altres llibres publicats sobre l’ús de les xarxes socials per part dels periodistes:

-La de l’Agència Reuters
-La del diari els Angeles Times

Continuarem parlant del tema el proper dijous a la primera trobada del BCNMedialab.