Una visió entre Castells i Assange

Fa uns quants dies, el sociòleg Manuel Castells explicava que l’expansió de les xarxes socials i altres eines de blogging posaven en entredit cada cop més la feina informativa dels periodistes.

Rapidesa, immediatesa, globalitat i horitzontalitat. El model nodal de les xarxes socials ens porta un nou panorama on els ciutadans construeixen missatges, competeixen de tu a tu amb els periodistes i els mitjans de comunicació. Només cal veure la sacsejada que està provocant Wikileaks a través de su ‘alma matter’ Julian Assange, i la interpretació equivocada de molts periodistes sobre si és convenient la publicació dels ‘cables’ sota l’únic criteri de considerar si aquelles informacions són o no periodístiques.

Algunes dades

En el marc de la presentació del seu nou llibre ‘Comunicació i Poder’, Castells explicava per tant que la darrera frontera que ens quedava als periodistes era la veracitat. I en aquesta frontera no sempre ens trobarem confortables sota les lletres d’una capçalera.

A l’State of News Media 09 ja s’esmentava la idea que “el poder està passant al periodista individual, allunyant-se de les organitzacions periodístiques”. A més a més, no podem oblidar una premisa obligatòria en aquests dies de dubtes: els mitjans de comunicació estan en crisi, el periodisme, no. Els diaris, per exemple, perden milions però guanyen lectors. I en aquest context, els periodistes estem patint molt, sent les redaccions les que pateixen en un reducció de plantilles sense precedents.

Però per veracitat, honestedat, solucions davant la crisi i factors tecnològics, el nou periodista, com déiem, ha de sorgir amb un esperit nou i sobretot, amb el valor del prestigi i la reputació per la seva feina.

Reinventar-nos

“El periodisme s’ha de reinventar”, diu un dels axiomes del BCN MediaLab, perquè en un amb un ‘overbooking’ d’informació estàndard, calen continguts de qualitat per interpretar d’una forma més acurada el nous segle que tenim per endavant. Cal reiventar el periodisme, la professió, els formats i sobretot, recuperar la funció social dels professionals. En aquest darrer punt, és paradoxal tenir en compte que haurà de ser l’individu-periodista el punt basculant per incrementar i potenciar les xarxes comunicatives de les nostres comunitats.