Archived entries for Mitjans en Paper

Gratis no treballem

Els periodistes ens hem acostumant a les ofertes precàries. Moltes hores i molt d’esforç per un sou curt i condicions que no valoren ni els nostres coneixements ni la nostra experiència.

L’últim cas ha estat la d’una empresa que pagava 0,75 euros per textos de 800 caràcters (ni tan sols espais, com és habitual demanar). Un preu que no només és clarament insuficient sinó que és un insult.

800 caràcters no és ni el doble del que portes fins ara llegint.

Però a més l’oferta demanava coneixements de posicionament en cercadors, redacció per a internet i estructura. I a sobre penalitzava l’autor si el text no els agradava o no era prou creatiu. L’autor no cobraria si no escrivia – i aprovaven els “afortunats” 10 redactors que passaven la selecció – uns 400 textos. 300 euros per això, susceptibles de ser rebutjats.

Una companya sevillana, Azahara Cano, “va ser seleccionada” i va dir no. El va denunciar primer a Linkedin i després en Twitter. L’Associació de la Premsa de Madrid la va recolzar amb l’etiqueta #gratisnotrabajo. I com ells, molts, moltíssims companys que han convertit el lema en un crit de dignitat.

Nosaltres, com BCN Media Lab, també ho subscrivim i la recolzem.

A ella com  a tants d’altres periodistes que són menyspreats al seu treball amb condicions inacceptables, humiliants, que situen professionals formats i amb experiència amb nivells d’estudiants en pràctiques. A estudiants en pràctiques amb la condició de redactors qualificats sense sou.

A tants freelance i falsos autònoms, les peçes més febles de la cadena, als quals s’ofereix molt menys dels que se’ls pagava fa un temps amb l’excusa de la crisi. I sense possibilitat de rèplica. O als quals s’exigeix ​​que treballin gratis per mantenir el seu lloc o se’ls retarda el pagament indefinidament.

A tots se’ls situa en l’avantsala de la degradació laboral i social.

Ja n’hi ha prou.

Els periodistes som professionals necessaris en la societat democràtica perquè un periodisme lliure i independent és garantia de transparència.
I mereixem un respecte.

Ja n’hi ha prou d’ofertes que no reconeguin la nostra feina ni la nostra professionalitat.


Ja n’hi ha prou d’aprofitar-se de la necessitat.

Denunciem.

Nosaltres també #gratisnotreballo.

imatge Flickr Knight Foundation

Podeu deixar el vostre suport als comentaris d’aquest article

Periodisme esportiu, pseudoperiodisme?


Per Sergi Picazo.

Tinc una teoria: per ser un bon periodista has d’haver fet, en algun moment de la teva vida, periodisme esportiu o periodisme local. No és una teoria comprovada al 100%, però gairebé… ;-)

Exposo el meu cas, però que no és exemple (encara) de #bonperiodisme. Jo vaig passar pel periodisme esportiu a l’escola de periodistes d’una ràdio local -en el meu cas, Ràdio Gràcia– i, després d’uns anys, vaig decidir deixar-ho per sempre. Me’n vaig cansar, el trobava massa superficial i, fins i tot, en algun moment, el veia com un pseudoperiodisme. ERROR!!!

Hi ha un periodisme esportiu majoritàriament dolent, fluixet i superficial.

Però també hi ha un periodisme esportiu d’altíssima qualitat, profund i d’un estil quasi literari.

Aquí la meva llista dels Cinc Millors Periodisme Esportiu del Moment. * La llista és només i exclusivament en premsa de paper (és el que conec més) i m’oblido (ho sento) de ràdios i televisions.

1.- Ramon Besa. El millor, senzillament. Les seves cròniques al diari El País haurien de formart part del segon volum del llibre sobre el periodisme català que ha fet història. Definitivament, jo vull escriure de Política algun dia com ell escriu avui les seves cròniques dels partits del Barça.

2.- Toni Padilla. Serà el millor, encara no. És amic, és bona persona i és humil. El vaig descobrir al·lucinat llegint les seves cròniques sobre futbol, política i història a l’antic 9 Esportiu. No sé d’on treu les dades històriques per a les seves cròniques. Es considera un “historiador frustrat”. Llegiu l’última perla.

3.- El 9 Esportiu. Els companys de viatge d’El9, ara dirigits pel compromès Ferran Espada -exdirector d’El Punt a Barcelona- i abans pel reconegut Pep Riera, fan un diari que parla sobre futbol -i altres esports- i no d’escàndols pseudofutbolístics. A més, mantenen seccions sobre Futbol i Cinema o Futbol i Política.

4.- Revista Panenka. El producte més trencador i innovador de la història del periodisme esportiu fet mai a l’Estat. Acaba de sortir. El seu lema és “El fútbol que se lee”. Proposa una sèrie de reportatges i entrevistes entorn el futbol, però posant l’accent en la versió literaria, política, cultural i social del futbol.

5.- Eduardo Galeano i la seva entrevista amb Pelé. La seva crònica sobre una trobada-entrevista amb el genial futbolista brasiler és avui impossible de trobar a internet. Jo només l’he pogut llegir al llibre Entrevistas y artículos (1962-1987) del periodista i escriptor uruguaià. Us el recomano! De moment, per deixar bon gust de boca, us deixo el perfil galeanístic sobre Pelé del llibre El fútbol a sol y sombra.

Post publicat al blog El Perseguidor de Sergi Picazo.

10 apunts sobre el futur del paper

16 posts, un esdeveniment, tres convidats, 70 assistents i centenars de tweets. A BCNMediaLab hem organitzado tot aquest sarau durant les darreres setmanes per respondre a una pregunta: quin és el futur de la premsa, el paper del paper?

No cal dir que no hi hem trobat resposta, però sí un parell de certeses, que ja és molt. Algunes es troben amagades als posts que 16 convidats van escriure en aquest blog: Juan Varela, Pepe Cervera, David Sancha, Mark Porter, Mario Tascón -si no els heu llegit, passeu i veureu que val la pena. Aquestes són algunes de les claus extretes entre línees:

1) Profetitzar sobre la fi del paper és absurd. Frases com “els diaris desapareixeran, trigaran molt o poc, però desapareixeran” o “si no es pot explicar en 140 caràcters, no hi ha història”, la veritat, fan riure o plorar. Res més.

La primera és com el nou mantra d’alguns gestors de mitjans a la cerca d’un vernís digital que els rejoveneixi davant del mirall i l’audiència. La segona la signen molts nadius digitals per a qui el món no va més enllà de followers i followings. Són les dues cares d’una mateixa moneda. Toni Piqué, mestre de batusses, ho acostuma a anomenar “esnobisme 3.0”. +1.

Aquests dies, a les pàgines de BCNMediaLab, Borja Bergareche, Juan Antonio Giner o Ramón Salaverría han coincidit en aquest mateix punt: posar una data a la mort del paper és absurd. El paper en si mateix no està mort. Està mort el periodisme mediocre, el SEO-periodisme i tots aquest invents –és a dir, punt 2.

2) No importa el suport, importa el periodisme de qualitat. O com diu Giner: “és el vi, no les ampolles”. No fa gaire ho comentava aquí mateix Luis Martín Cabiedes: “quan paguem per un ‘newspaper’ no paguem per les ‘news’, paguem pel ‘paper. Internet no és pas un suport nou, és la desaparició del suport”.

Si ja no podem cobrar per un suport que no existeix, per l’aire pel què circulen les dades (això ja ho cobren, i molt bé, les operadores), eso ya se lo cobran, y bien, las operadoras), caldrà fer periodisme de qualitat i diferenciat. I per això segur que es pot cobrar. Potser el problema és més vulgar: no dóna per comprar Cayennes ni pagar sous de tres xifres, com abans.

3) D’acord, però les pantalles manen. Es miri per on es miri, passem menys temps mirant la tele, llegint la premsa o escoltant la ràdio, i més llegint al mòbil, a l’ordinador o en una tablet.

Una dada que aporta José San Clemente: la premsa de paper a Espanya ha perdut 400.000 exemplars diaris els darrers 10 anys. El 2010, hi va haver més d’11 milions de lectors de les capçaleres digitals dels diaris en línia. Juan Varela ho expressava així: “L’hiperconnectivitat no pot estar al paper […] l’experiència sensorial es desplaça a les pantalles tàctils”.

4) De mitjà de masses a mitjà de nínxol. Amb la televisió, els diaris en paper han deixat de ser, o gairebé, el mitjà dominant. En formació d’opinió, en lectors, en influència… són complementaris. És un efecte de les pantalles i d’Internet. Però això no vol dir que hagin de desaparèixer (recordem: punt 1). Ni que hagin de fer-ho perquè sí, com creuen alguns gestors. Confonem reinvenció i reestrcuturació amb desaparició.

“Veig els mitjans impresos com una cosa de nínxol, amb textos llargs i imatges de qualitat ”, diu Mark Porter. Segons César Coca, adjunt a la direcció d’El Correo, “hi haurà durant molt de temps qui apreciï llegir en paper. Però no podem ignorar que cada cop seran menys”.

5) De dilluns a divendres: edicions breus però intenses. Així ho creu Bergareche: “De dilluns a divendres, les redaccions l’hauran d’encertar dins d’un atapeït sudoku diari que combini profunditat amb extensió”. És potser la idea més compartida per tothom: entre setmana, la premsa ho té molt complicat per fer-se un lloc.

Salaverría creu que “es tendirà a una reducció en la paginació i es generalitzar l’arrevistament”. I Pablo Mancini diu si fa no fa el mateix: “el paper del paper els dies feiners ha entrat en la fase terminal i el dia final el fixarà la indústria de la publicitat.

6) Cap de setmana: diferenciació. Hi ha molt optimisme respecte al futur de les edicions de cap de setmana de la premsa. I les claus, segons els convidats, passen pel contingut diferenciat, reportatges llargs, anàlisi i reflexió. El problema és que molts mitjans creuen que això és justament el que ja estan fent. Què falla?

“El cap de setmana, quan es concentrin compradors i anunciants, els diaris hauran d’aprendre a ser imprescindibles en la conformació de l’estil de vida de les persones i en l’explicació profunda del que realment passa”, diu Bergareche. I altres, com Porter o Emily Bell , creuen que s’ha de cobrar més per aquests continguts. Més dels 2-2,5 euros que ja costa de mitjana un diari de diumenge? Un altre argument per al punt quatre: un producte de nínxol.

7) Noves estructures per a nous mitjans. Tot els punts exposats porten a una reestructuració inevitable de les redaccions de paper. Fins ara només hem vist algunes retallades lentes i doloroses i una mica de maquillatge organitzatiu. Però si els diaris passen a ser una mena de revista de cap de setmana per a minories, queden molts cargols per ajustar.

Enrique Meneses ho explica: “les edicions digitals, enfront de les de paper, passaran de secundàries a principalíssimes dins dels diaris […] Els periodistes seran, majoritàriament, blocaires freelance que disposaran d’un “retainer fee” (quantitat que garanteix la prioritat d’un mitjà) però podran treballar per a altres diaris i/o mitjans”.

8 ) No hi ha espai per a tothom. Sanclemente va esmentar una dada preocupant durant l’esdeveniment: Espanya és el segon país després d’Alemanya amb més diaris generalistes (nacionals o regionals): 134. La mitjana de la UE és de 72. Doncs això, no hi ha lloc per a tots.

Javier Barrera comenta el mateix: “No crec que hi pugui haver diversos diaris en paper en una mateixa ciutat i fins i tot es donarà el cas de ciutats i províncies sense premsa regional”. A Espanya encara no ho hem vist, però si les coses continuen així, veurem molts tancaments i fusions.

9) Segmentació i anàlisi d’audiències. Si alguna cosa ha generat Internet és una fragmentació brutal de l’audiència. Per a tots: mitjans, discogràfiques, editorials… En aquesta situació, conèixer i segmentar la teva audiència per oferir-li els continguts que cerca, en el suport que vol i quan vol, serà fonamental tant en paper com en línia.

En paraules de Javier Guallar: “a mesura que s’esclareixi aquesta diversificació, cada plataforma haurà d’oferir al lector coses diferenciadores, no estrictament una mera repetició”.

10) Contingut, contingut, contingut. La premsa ja no pot sobreviure com fins ara, ha d’assumir un altre rol en la societat. I l’única forma de fer-ho és seduint als lectors amb contingut espectacular. Fins i tot els d’Internet ho entenen. Giner ho deixa molt clar: “menys talibans, menys ‘papiròmans’ o ‘idolatradors’ del paper i més “periodisme pur i dur”, que és el que ens fa falta”.

Traducció: Albert Muñoz / Anna Solana

Foto: rinzing

El paper del paper: invertir de nou en periodisme

Dijous passat vam celebrar el tercer BCNMediaLab [veure el vídeo]. Volíem parlar del futur del paper, però irremeiablement vam parlar del futur del periodisme, potser perquè l’un està inevitablement lligat a l’altre… (però potser no al revés) Els ponents van estar a l’altura de l’ocasió i vam gaudir d’un interessant debat entre la il·lusió d’una nova època i la crua realitat que s’imposa en empreses i redaccions en aquests temps de transició industrial.

  • Toni Piqué: “Cal renovar gairebé tot el periodisme. És un temps fantàstic per fer coses noves, perquè ara no cal tenir una rotativa per fer-ho, i qui vulgui col·laborar amb el periodisme pot fer-ho i ho fa. Això és la part positiva d’aquesta explosió de xarxes socials i dispositius “.
  • José Sanclemente: “Si una capçalera no és rendible, no és independent, i si no és rendible s’ha de ” vendre “(…). M’atreviria a dir que el 95% dels diaris d’Espanya no van ser rendibles l’any passat, van perdre diners, assumint que la majoria van realitzar Eros “. “Ara els diaris són com una ensopegada, al final has d’anar llegint entre línies, distingint entre informació i pàgines patrocinades (…) En aquest escenari és molt difícil que els periodistes puguin fer la seva feina” i ser veritablement independents.

Va ser Sanclemente qui va recordar una frase del periodista Miguel Angel Aguilar en relació al cas Rumasa fent èmfasi que mentre “s’envien periodistes a les guerres, no s’envien al Registre Mercantil”.

  • Louis-Charles Tiara, jove editor de les revistes Barcelonès i Madriz, va explicar les característiques del mercat de les revistes a Espanya: “Mai s’ha desenvolupat l’hàbit de subscripció ni existeix una logística preparada per a elles. Els quioscos estan desapareixent i a Espanya les revistes es consumeixen un 90% per venda en quiosc. Als EUA, en canvi, és un 30%, la resta, per subscripció. El consum està lligat al quiosc però aquests estan desapareixent “.

Vam tornar a centrar-nos en el tema de la trobada. Sanclemente ens va recordar que encara que a Espanya hi ha caigudes un 4% anual en la difusió es dóna la paradoxa que es llegeixen més diaris que mai, però no hi ha compradors. I que tenim “134 diaris diaris d’informació general que perden molts diners“. La mitjana europea per país, va explicar, és de 70, “i som el segon país amb més diaris d’Europa per darrere d’Alemanya. “Per força desapareixeran diaris, no hi ha mercat per a tots”, va concloure.

Toni Piqué estava d’acord amb aquesta idea però sobre tot volia mostrar optimista: “Cal deixar de comprar periodistes i comprar informació, a qui la tingui, ia qui la tingui bé. I cal trobar una altra manera de subsidiar a un diari “. Andreu va recordar el text d’Enrique Meneses al nostre bloc, que feia referència a un futur amb redaccions petites. Piqué va dir però que no creia massa en les redaccions petites. “Les que quedaran són les redaccions grans”.

Sanclemente va reprendre el fil sobre la mida de les redaccions en el moment actual de reducció dràstica de les redaccions. “Estan desapareixent les redaccions (…) Per a mi ja no queden editors de premsa, només queden empreses, fons d’inversió… però si avui un editor voldria recuperar el lector, segurament hauria d’ajustar costos en el context actual, però no tocaria el múscul de l’empresa que és la redacció. No sé si les redaccions seran grans o petites, però el que és segur és que seran dolentes, molt dolentes “. Per a José Sanclemente la clau és una: “Cal invertir de nou en periodisme”, coincidint amb el que Juan Varela ens explicava al blog ..

Per Louis, “el lector no li importa tant d’on ve la informació, sinó si aquesta és la que li interessa”.

Quan va arribar l’hora de les preguntes van aflorar els testimonis de periodistes sobre situacions penoses: pàgines de publireportatges que es camuflen com a informació o mitjans que acomiaden personal per contractar a joves com autònoms i sous per sota de mileuristes.

Vam tornar a parlar del debat rendibilitat vs independència. “Tots ploràvem amb el tancament de CNN +, però si aquests senyors haguessin guanyat a mig milió d’euros no els haguessin tancat, i això mai ho diem” deia Piqué. “(…) No m’estranya gens el que ens està passant, no tenim àvia, hem de ser molt millors, perquè podem ser-ho, perquè sinó, això no xuta, ni el paper, ni el periodisme …”

I la veritat és que no sé si vam parlar molt de paper, però el cert és que la trobada va ser una de les més llargues de les tres que portem i on la gent va participar més.

  • Us deixo amb les meves conclusions personals: el paper no morirà com suport, però ha de trobar el seu nou lloc en el nou ecosistema. De ben segur aquest futur no estarà en un fulletó amb quatre notes d’agència. Si el paper vol seguir sent rellevant, ha de tornar a “invertir en periodisme” com deia Sanclemente. “Podem fer-ho millor, molt millor” deia Toni Piqué. I això, no només va pel suport paper, sinó en realitat, per a tot el periodisme. Podem fer millor periodisme. Sigui on sigui i com sigui. Però també necessitem nous editors que entenguin de què va això anomenat periodisme.

Altres que han escrit sobre el 3er BCNMediaLab:

El paper del paper: Juan Varela

Juan Varela és periodista, consultor de mitjans i autor del bloc Periodistas21:

El paper només importa mentre sigui la principal font d’ingressos del periodisme i mantingui l’audiència necessària per seguir sent un suport rellevant per a la informació. El repte és construir una oferta informativa per a ciutadans connectats a les pantalles i a través dels dispositius mòbils. Un ecosistema on la premsa competeix amb continguts i serveis compartits en el flux social de les xarxes que informen i es consumeixen en temps real.

La hiperconnectivitat no pot estar en el paper. I els nadius digitals no senten la fascinació d’una experiència sensorial que desplacen les pantalles tàctils. Per això no serà un suport de futur per a la informació d’utilitat i consum immediat. Però la lectura, la reflexió i l’aprofundiment tenen espai i desenvolupament en un suport la transició a nous dispositius com pastilles i ereaders serà encara lenta. Davant la urgència i l’abundància digital molts busquen en el paper tranquilitat per a la comprensió. Altres intenten migrar aquestes característiques a les aplicacions dels mitjans en les pantalles de major llegibilitat.

La informació i el periodisme de qualitat són la clau, no el suport. Però el medi determina el model de negoci i condiciona les possibilitats de la inversió i la mateixa existència del periodisme de qualitat. Davant del periodisme a l’engròs, quantitatiu, de les granges de continguts, els diaris i revistes en paper han de sostenir la selecció, la profunditat, l’estil i la qualitat en un producte dirigit a públics cada vegada més reduïts, de nínxol, desitjosos d’informació reposada i de qualitat.

El millor futur del paper és convertir-se en un mitjà més per a la informació, ja no exclusiu ni dominant, sinó complementari de l’oferta digital i en els mòbils. Cada suport té les seves virtuts i el públic, el periodisme està obligat a dissenyar productes diferencials per a cada un d’ells, per satisfer la demanda del públic de la informació i per sostenir el negoci dels diaris, necessitats d’augmentar les seves fonts d’ingressos per seguir invertint en periodisme i la informació que importen.

El paper del paper: Borja Bergareche

Borja Bergareche és periodista i sotsdirector d’ABC.

Quan ens preguntem pel paper del paper, en realitat ens estem preguntant, paper, o no paper? Però les preguntes importants en realitat són “paper, per a què”, i “quin paper”. Els diaris de paper seguiran amb nosaltres d’aquí a deu, vint anys -profetitzar més enllà no té sentit-.

El seu “paper” haurà de ser el mateix, provocar en el lector aquesta grata sensació de plenitud, d’estar al dia “de tot”, més informat per sobre del ciutadà mitjà, quan passes amb la mà l’entrevista de contraportada. Però aquest paper caldrà exercir-lo amb menys paper.

Els diaris entre setmana seran “breus però intensos”. De dilluns a divendres (o des del dimarts si, com ha dit aquí Ramón Salaverría, torna a desaparèixer l’edició del dilluns), les redaccions hauran d’encertar en un ajustat sudoku diari que combini profunditat -aposta amb més pàgines, fotos i gràfics de 3-4 grans assumptes molt vinculats a la identitat del diari- amb l’extensió -ressenyar la resta de l’actualitat en notícies breus, exposades de manera creativa en diferents formats d’informacions breus, dades, frases o instantànies-.

Apostar per la seqüència lineal i el “all in one” dels diaris impresos (com més compactes millor, si de cas fer-los amb un format semblant a la revista) davant de la serendipia i dispersió dels suports digitals. El cap de setmana, quan es concentrin compradors i anunciants, els diaris hauran d’aprendre a ser imprescindibles en la conformació de l’estil de vida de les persones i en l’explicació profunda del que realment passa, amb elements d’agenda, de background, de claus sense renunciar als llargs reportatges periodístics “per llegir”.

¿Trencarem aquesta cotilla que són els calaixos que anomenem seccions, que sovint obeeixen més a la necessitat d’organitzar el treball en les redaccions que a la naturalesa dels temes? És possible, sobretot entre setmana. Les portades guanyaran a les primeres, perquè el “digest” de titulars ho veurem online i al tablet mentre que l’aposta gràfica i editorial marcarà la diferència en el quiosc. Es pot barrejar l’agudesa intel·lectual de “The Economist” amb l’elegància i concisió de “The International Herald Tribune” amb la proximitat de “El Correo” amb l’audàcia de “The Daily Mail”? M’agradaria.

El pròxim 24 de febrer celebrarem el 3er esdeveniment del BCNMediaLab: I quin paper tindrà el paper? Registreu-vos  aquí.

El paper del paper: Pablo Mancini

Pablo Mancini és periodista i Gerent de Serveis Digitals al Grupo Clarín.

“El suport paper està compartint cada vegada més la seva rellevància informativa, cultural i publicitària amb altres suports. Concretament amb les pantalles portàtils.

La primera cosa que ha de revisar el producte de paper és la seva periodicitat. I la seva segona, el suport. La mutació dels hàbits i el temps de consum de mitjans afecta directament els suports i conseqüentment a la narrativa editorial i publicitària. Com també afecta a la distribució i a l’organització dels mitjans.

Els diaris impresos, i també les revistes, ara també competeixen contra RIM, Apple, Nokia, etc, i els diaris digitals contra Facebook, Twitter i altres xarxes socials. Competeixen pel temps disponible de l’audiència.

Tindrem diaris impresos per una bona estona perquè encara són un negoci rendible, tot i que de dilluns a divendres, al metro, al carrer i als bars, ja gairebé no veiem gent llegint-los, sinó interactuant amb informació a través del seu mòbil.

El paper del paper durant els dies feiners entrarà a la seva fase terminal i el dia final està a la sort del calendari de la indústria de la publicitat. Per als caps de setmana, imagino els diaris tal i com Pepe Cervera els va descriure. “

Dijous 24 de febrer, el BCNMedialab organitza una trobada al voltant del futur dels mitjans de paper. Registra’t aquí.

El paper del paper: David Sancha

David Sancha és periodista, director de l’estudi Cases i Associats i
professor de la Universitat Oberta de Catalunya.

En un panorama mediàtic cada vegada més multisuport, la premsa
trobarà el seu lloc a través de publicacions amb major periodicitat,
alçats més flexibles, dissenys més visuals, tirades més ajustades i
preus més alts.

El paper, sense ser – encara – ni actualitzable ni interactiu, seguirà
servint de referència per a molts editors, decidits a apostar per
el periodisme de qualitat sense última hora i pel valor editorial de
la selecció informativa, tan oportuna en temps de sobreabundància.

Portàtil, lleuger i sense bateries, el paper continuarà sent una opció
informativa per a molts ciutadans, que combinaran la lectura de la
premsa amb l’accés a continguts informatius en altres suports i
formats.

Dijous 24 de febrer, el BCNMedialab organitza una trobada al voltant del futur dels mitjans de paper. Registra’t aquí.

El Paper del paper: Javier F. Barrera

Per Javier F. Barrera, Editor Multimèdia del diari Ideal de Granada, blocaire i membre del col.lectiu 1001Medios.

La premsa local i regional, compartint valors

Crec que perviurà una premsa regional forta, generadora d’una empresa multimèdia, multicanal i multisuport, i líder en el seu àmbit d’influència. No crec que poguin existir diversos diaris en paper a una mateixa ciutat i fins i tot podrà haver ciutats i províncies sense premsa regional.

Pel valor del preu de la manxeta s’oferiran moltes coses com regals, revistes, suplements, col·leccions per cupons, descomptes i mil coses més. Tindran moltes pàgines, amb molt per llegir, històries i suplements dins del paper i revistes complementàries (Dona, Motor, TV, Oci, Cultura, Cor, Viatges, Música). Tindran promocions, moltes.

Si tinc clar que estaran plens d’anàlisi i amb temes que són històries humanes universals. Els continguts compliran allò que es diu, “plens de cares però sense corbates”. Vull imaginar que la premsa regional en paper estarà en un futur pròxim amb menor tiratge, si, però sota el braç de gent que es distingirà i voldrà ser distingit pels valors que atresorem i que, des de ja mateix, compartirem”.

Dijous 24 de febrer, el BCNMedialab organitza una trobada al voltant del futur dels mitjans de paper. Registra’t aquí.

El paper del paper: Javier Guallar

Javier Guallar és periodista i sotsdirector de la revista El Profesional de la Información i profesor a la Facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull i a la de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona:

“No crec massa en els corrents apocalíptiques que donen dos anys de vida als mitjans impresos. Però està bastant clar que el paper que van tenir (és a dir, fins fa quatre dies) no ho recuperaran: anem cap a un diari , o com vulgui que l’anomenem en el futur, aquesta denominació cada vegada té menys sentit-multiplaforma: per a paper, web, smartphones, ereaders, tablets …

Engolit cada vegada més per la dinàmica de les pantalles, el diari de paper és ara només un més: ha passat de ser l’original, l’únic, a competir amb la resta de productes que van arribant. La metàfora jove-vell serveix per al diari i per al públic. El vell diari de paper per al públic madur, els joves diaris digitals per a les noves generacions de nadius ídem. Així les coses, anirà “perdent pes” el periodisme escrit en sentit figurat i literal de l’expressió: perdrà importància (de tenir-la tota a tenir una part) i perdrà pàgines.

A mesura que es clarifiqui aquesta diversificació, cada plataforma o suport hauria d’oferir al lector coses diferenciadores, no estrictament una mera repetició. Aquí el diari en paper pot i ha de potenciar els seus punts forts: la capacitat d’aprofundir, el reportatge llarg, l’anàlisi en profunditat, l’opinió, la priorització de temes segons els seus targets d’audiència.

La tecnologia és clar té molt a dir i en els propers temps veurem aparèixer probablement nous agents, però el que assenyalava abans és el que em sembla que poden anar fent grans trets les empreses periodístiques pel que fa al paper. Finalment, el ritme i la intensitat dels canvis que dictarà bastant el públic, l’audiència. En el consum de mitjans hi ha ja una clara bretxa generacional, i l’evolució d’aquesta influirà molt en l’evolució futura de la premsa.”

Dijous 24 de febrer, el BCNMedialab organitza una trobada al voltant del futur dels mitjans de paper. Registra’t aquí.



BCNMediaLab y el proyecto BCNMediaLab tienen una licencia Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 Unported License.
Si necesitas algún permiso adicional puedes contactar con nosotros aquí.

Feed RSS. Este blog usa Wordpress con el theme Modern Clix, de Rodrigo Galindez, ligeramente modificado por nosotros.