Archived entries for Periodisme

Periodisme esportiu, pseudoperiodisme?


Per Sergi Picazo.

Tinc una teoria: per ser un bon periodista has d’haver fet, en algun moment de la teva vida, periodisme esportiu o periodisme local. No és una teoria comprovada al 100%, però gairebé… ;-)

Exposo el meu cas, però que no és exemple (encara) de #bonperiodisme. Jo vaig passar pel periodisme esportiu a l’escola de periodistes d’una ràdio local -en el meu cas, Ràdio Gràcia– i, després d’uns anys, vaig decidir deixar-ho per sempre. Me’n vaig cansar, el trobava massa superficial i, fins i tot, en algun moment, el veia com un pseudoperiodisme. ERROR!!!

Hi ha un periodisme esportiu majoritàriament dolent, fluixet i superficial.

Però també hi ha un periodisme esportiu d’altíssima qualitat, profund i d’un estil quasi literari.

Aquí la meva llista dels Cinc Millors Periodisme Esportiu del Moment. * La llista és només i exclusivament en premsa de paper (és el que conec més) i m’oblido (ho sento) de ràdios i televisions.

1.- Ramon Besa. El millor, senzillament. Les seves cròniques al diari El País haurien de formart part del segon volum del llibre sobre el periodisme català que ha fet història. Definitivament, jo vull escriure de Política algun dia com ell escriu avui les seves cròniques dels partits del Barça.

2.- Toni Padilla. Serà el millor, encara no. És amic, és bona persona i és humil. El vaig descobrir al·lucinat llegint les seves cròniques sobre futbol, política i història a l’antic 9 Esportiu. No sé d’on treu les dades històriques per a les seves cròniques. Es considera un “historiador frustrat”. Llegiu l’última perla.

3.- El 9 Esportiu. Els companys de viatge d’El9, ara dirigits pel compromès Ferran Espada -exdirector d’El Punt a Barcelona- i abans pel reconegut Pep Riera, fan un diari que parla sobre futbol -i altres esports- i no d’escàndols pseudofutbolístics. A més, mantenen seccions sobre Futbol i Cinema o Futbol i Política.

4.- Revista Panenka. El producte més trencador i innovador de la història del periodisme esportiu fet mai a l’Estat. Acaba de sortir. El seu lema és “El fútbol que se lee”. Proposa una sèrie de reportatges i entrevistes entorn el futbol, però posant l’accent en la versió literaria, política, cultural i social del futbol.

5.- Eduardo Galeano i la seva entrevista amb Pelé. La seva crònica sobre una trobada-entrevista amb el genial futbolista brasiler és avui impossible de trobar a internet. Jo només l’he pogut llegir al llibre Entrevistas y artículos (1962-1987) del periodista i escriptor uruguaià. Us el recomano! De moment, per deixar bon gust de boca, us deixo el perfil galeanístic sobre Pelé del llibre El fútbol a sol y sombra.

Post publicat al blog El Perseguidor de Sergi Picazo.

BCNMediaLab: Periodisme i futbol

BCNMedialab: Periodismo y Fútbol
Data: 25 de Novembre
Hora: 19.00
Lloc: Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (Roc Boronat, 138) – Aula 52.015

El proper 25 de novembre, divendres, a les 19h tenim una nova sessió de BCNMediaLab. En aquesta ocasió abordem el tema del periodisme sobre futbol. Les xarxes socials, els blocs i els nous canals de distribució estan canviant el periodisme esportiu i molt especialment el que posa la seva atenció en el futbol. La participació ciutadana, en forma de comentaris i crítiques, però també d’imatges i d’informació complementària, han transformant les retransmissions i les cròniques en ràdio i televisió. Però les conseqüències van molt més enllà: afecten a les polítiques de comunicació dels clubs i els mitjans, a la projecció dels jugadors, permeten la irrupció de nous líders d’opinió i el naixement de noves iniciatives.

La desintermediació no es produeix només en la informació, sinó també en els processos de distribució i en la temàtica del contingut. Internet permet fer mitjans a la carta, de nínxol o amb un enfocament que no tindria cabuda en els tradicionals esquemes comercials de la premsa escrita i els mitjans audiovisuals.

El periodisme sobre futbol té a favor seu que aquest esport és el  fenomen de masses més important del món. Internet ha ampliat encara més aquest poder. Mai abans havia estat tan fàcil arribar a una audiència global, accedir a informació i estadístiques i consultar imatges. Les tecnologies mòbils, a més, exerceixen de multiplicador, tant en el procés informatiu com en el creatiu, ja que les fonts poden ser tan immediates com fràgils.

Per parlar de tot això tindrem uns ponents d’autèntic luxe: Àxel Torres, de Marca i GolT, Ramon Besa d’El País i Aitor Lagunas, un dels impulsors de Panenka, moderats per Miquel Pellicer, periodista esportiu i expert en xarxes socials.

Gràcies a l’ Associació d’Antics Alumnes de la UPF, que organitza aquest acte de forma conjunta amb el BCNMediaLab, el lloc de la trobada serà la Facultat de Comunicació de la Pompeu Fabra.

Inscriu-te aquí.

CNN, de ‘on the air’ a ‘Up in the air’

Un company de El Periódico a Barcelona un dia ens va deixar per anar-se a treballar a la CNN en espanyol a Atlanta. Se’n anava de redactor en cap, bon sou, beneficis socials i tota aquella excitació que un pensa quan li parlen de CNN, perquè estan a la mateixa redacció i amb el mateix contracte. El primer canal de notícies 24 hores del món, 212 països i la il.lusió d’anar marcant gairebé l’agenda política occidental, sempre on the air.

Però un dia van arribar les retallades. Com a una escena de la pel·lícula  Up in the air, la nova executiva de la cadena, Cynthia Hudson, amb els números a la mà, va comunicar a gairebé la meitat de la plantilla que estaven acomiadats.Desendollats, cap a casa. Volia reorientar l’enfocament del canal cap a continguts d’espectacle i entreteniment.

Dos dies més tard, a aquells que encara estaven païnt la notícia amb l’esmorzar, els hi va oferir tornar. Això sí: amb la meitat de sou o com a col.laboradors. La justificació: la crisi, el model, la perdua d’audiència, la batalla pels costos, la caigua de la publicitat.

Era febrer del 2011. La cadena que va fundar Ted Turner al 1978, amb els beneficis d’un petit imperi televisiu construit sobre una empresa de publicitat local del sud agonitzava, segons els mitjans. Havia transmés els aconteixements de Tianamenn, la caiguda del mur de Berlín, la de la Unió Soviètica, la guerra del Golf.I ara s’encongia davant de cadenes que primaven la tertúlia i l’especulació política sobre el rigor i l’objectivitat.

El seu presentador estrella, Larry King, no va dir mai en més de 40 anys de programa, a qui votava. El seu reporter Anderson Cooper mantenia una vida discretíssima malgrat els seus orígenes familiars milionaris. De Christiane Annanpour només es va saber quan es va casar amb el portaveu de la Casa Blanca. Els periodistes no eren la notícia, i això la cadena ho protegia gràcies als seus serveis jurídics, com el cas de la redactora acomiadada per un comentari a Twitter. La notícia era a fora i s’havia de donar. Amb imatges, amb dades, amb la paraula mesurada, neutral.

Un artícle a The Independent en va fer culpables la tendenciositat de la Fox i la MSNBCi se’n va permetre parlar d’un canvi de model. Que si els joves ja no segueixen l’actualitat per les cadenes de cable, que si internet es menjava la inmediatesa, que si la pluralitat informativa té un aliat a les xarxes socials.

Han continuat passant coses, com les revolucions a Egipte i Túnez, i les revoltes a Siria, Líbia i Marroc. Per primer cop, la CNN no hi ha estat a primera fila.

Però altres tampoc. El testimoni no el recull ningú. A Espanya ha tancat la seva filial CNN+ i el seu canal emet ara Gran Hermano. Tan sols les públiques resisteixen: canal 24 hores de TVE i 3/24 de Televisió de Catalunya.

Ningú nou surt, ningú l’imita. Tan sols Intereconomia TV i les seves tertúlies? És el fi de la informació objectiva com a espectacle, de la notícia que enganxa al món?

El Japó i el cop de gràcia de l’adjectiu


Per Dani Madrid i Morales, periodista del 3cat24 i especialista en política asiàtica.

Els periodistes ens repetim sovint, ens citem els uns als altres i depenem en excés de les mateixes fonts. I ara jo també em repetiré: el periodisme a la televisió és cada vegada més espectacle i cada vegada menys informació. Allò del infotainment que es va popularitzar fa uns anys segueix tan de moda, si no més, ara que la reducció de costos de producció permet seguir al minut i al detall gairebé qualsevol esdeveniment. I d’una d’aquestes “cobertures al minut” vull parlar ara aquí: Japó, 11 de març, 14:46. Potser alguna d’aquestes reflexions contribueixi al debat de la propera trobada del BCNMediaLab.

Quatre dies després del terratrèmol, el tsunami i la incertesa nuclear, un dels periodistes espanyols que es va desplaçar per explicar el que estava passant, li deia a l’audiència de Telecinco que “Japó vivia el pitjor escenari possible“. Portar al límit la realitat és una tendència contagiosa del periodisme modern, ja sigui amb l’ús intensiu d’adjectius o amb la creació de rànquings hipotètics (el major X del món, el segon X de la història, el pitjor X de la humanitat …). No és, però, un mal exclusiu del periodisme televisiu. El dia del terratrèmol, més d’un va mirar amb interès com reaccionava el presentador de l’informatiu a qui més s’associa amb l’ús excessiu de l’adjectiu, Pedro Piqueras. Aquell dia, no hi va haver gairebé qualificatius com explica Víctor Amela i com, de fet, s’encarrega de remarcar el mateix Piqueras en un programa de ràdio.

En els dies posteriors a la triple notícia gairebé tots els periodistes ens vam aprendre les sigles de la cadena de televisió pública japonesa, NHK. Per a la cobertura de desastres naturals, els periodistes del canal compten amb un manual que els recomana evitar els adjectius d’escàs valor informatiu. Potser aquest sigui el motiu pel qual, al primer cop d’ull, es pot dir que la televisió japonesa ha estat minimalista en la seva cobertura mentre que fora del Japó molts hem pogut caure en l’alarmisme, el maximalisme i, de nou, en la espectacularització. Per a la periodista Concha García Campoy, aquest maximalisme informatiu està justificat.

Els informatius ens han ensenyat “les imatges més espectaculars” de les “espectaculars onades de més de 10 metres” que han deixat paisatges “espectacularment desolats” … com si “d’una pel.lícula futurista es tractés“. Perquè més enllà de l’adjectivació en va, el periodisme a la televisió camina avui en dia, i en alguns casos, cap a una perillosa documentalización de la informació. La popularització pel pseudo-realisme informatiu (llegiu ‘estil Callejeros‘), amb imatges gravades sense trípode, simulant treballs “no-professionals” per realitzar treballs professionals, es combina molt sovint amb la narrativa cinematogràfica als programes “informatius”. Tot això porta a un abús de la música, a un sobre-protagonisme del periodista en la notícia i a un encreuament de gèneres que acaba anant en contra del rigor informatiu.

Hi ha encara un tercer element preocupant en la cobertura informativa del tsunami al Japó del qual no s’escapa ni tan sols el que possiblement sigui un dels programes informatius més rigorosos d’Espanya. Informe Semanal va caure en el parany del culturalisme amb un reportatge ‘sobre l’essència samurai en el Japó modern‘. Els periodistes de mig món es van aventurar a ‘entendre’ un ‘poble japonès’, que van convertir en un subjecte exòtic, llunyà i incomprensible. Molts periodistes es van perdre en intentar justificar per què els japonesos no es llancen al pillatge, per què els japonesos no ploren (realment no ploren?) i per què els japonesos, “Ells”, són tan diferents de “Nosaltres”. Aquest és un problema creixent, el de la creació de la diferència, i que com a periodistes podem combatre amb un periodisme que exploti menys l’anomalia, principalment quan aquesta és intencionadament fabricada.

  • El proper divendres 6 de maig celebrem el 5è BCNMediaLab sobre Periodisme i televisió: Registreu-vos-hi

Periodisme i televisió: Monegal, Calaf i Delàs

En la darrera trobada de la primera temporada del BCNMediaLab parlarem de televisió. Volem saber si es podrà fer bon periodisme en un mitjà regit cada cop més pel poder de la imatge, el dictat de les audiències i els costos de producció. La frontera entre informació i espectacle es desdibuixa en la televisió actual.

Per analitzar com i per què està passant tot això, divendres vinent reunim al periodista i productor de Mediapro Marià de Delàs, l’excorresponsal de TVE Rosa Maria Calaf i el crític televisiu Ferran Monegal. Volem aprofitar les seves experiències i punts de vista per apuntar com serà el periodisme televisiu del futur. Però tots els periodistes i professionals de l’àudiovisual esteu convidats a participar en aquesta reflexió col·lectiva.

La cita es el proper divendres, 6 de maig, a les 19.30 h al bar 37 Grados (Av. Roma / Comte Borrell). Inscriviu-vos aquí.

Periodisme i temps real -Media140

El temps real no canvia les regles del periodisme: el procés continua passant per la fiabilitat de les fonts i pel contrast de les informacions, però la forma en què aquestes pràctiques periodístiques es duen a terme és diferent. Per a saber com afronten els mitjans el temps real a l’hora de cobrir la realitat, BCNMedialab va organitzar aquesta taula rodona dins el programa de Media140, en la qual es van presentar tres casos pràctics molt diferents:

Nevada a Barcelona per BTV – “Twitter ens iguala a altres mitjans amb molts més recursos”
Què fas quan se’t cau la web en un dels dies informativament més importants de l’any a Barcelona? Un grup de sis periodistes de BTV entre els quals hi havia Rafel Luján van decidir abocar-se a Twitter per a mantenir informat al públic quan Barcelona va començar a col·lapsar-se. El fet que les institucions públiques no tinguin una política de comunicació a Twitter va fer que estiguessin sols, i  això se li va afegir una audiència participativa que va ser clau en l’èxit de l’experiència. Les sis persones de la secció digital es van anar alternant per a mantenir el twitter actiu, amb una persona dedicada a contrastar la informació abans de publicar-la a Twitter. A més, tenir la redacció integrada i conèixer als redactors d’altres àrees personalment els va permetre coordinar-se amb la resta de companys de la televisió. Una de les conseqüències de la cobertura de la nevada va ser que la resta de la redacció es va interessar més per twitter i altres eines digitals, de manera que es van organitzar sessions de formació petites, de trenta minuts per a millorar el nivell de competència digital de la redacció.

Vaga General a La Malla – “Optem per la informació minut a minut”

La xarxa de corresponsals de la Malla els va permetre complementar el minut a minut amb informacions en municipis més enllà de Barcelona. Un altre avantatge de la Malla és la seva pertinença a la Xarxa de Televisions Locals o ComRàdio, del mateix grup, que els va permetre augmentar la seva cobertura i compartir informació. L’opció pel minut a minut es va decidir per la seva facilitat per mantenir una actualització constant. Avui utilitzen Twitter, en comptes d’eines pròpies per gestionar el minut a minut, incrustat dins la pròpia web de la Malla.

Revolucions àrabs per Jordi Pérez Colomé
– “A Twitter em vaig adonar que podia retransmetre per a gent d’aquí el que estava succeint en els països àrabs, donar un servei.”
Per a Jordi Pérez, havent tants llocs, i passant tantes coses en tants llocs al mateix temps, la diferència amb ser-hi sobre el terreny o a Barcelona és limitada, ja que, en passar tantes coses, és probable que no siguis on està passant el que estigui passant en aquest moment. Jordi Pérez anirà a Síria en poques setmanes i es trobarà amb el problema contrari respecte a les fonts, el focus li impedirà prendre distància per captar el sentiment general. Per a Jordi Pérez, els tuits són més teletips que titulars, els enllaços serveixen per complementar, per donar més informació, però el tuit hauria de poder entendre’s per si mateix. I sempre citant la font.

Trobareu més informació i enllaços al blog del Media140 i a Diigo.

El BCNMediaLab al Media140

Aquesta setmana que té lloc a Barcelona el Media140: Frontiers, un capítol local d’una xarxa global d’esdeveniments i tallers. En aquest cas, l’objectiu de l’esdeveniment és explorar l’impacte de les tecnologies digitals i socials en el periodisme, i el BCNMedialab està molt orgullòs de la seva presència en el programa i la d’alguns dels seus membres:

  • 13 d’abril a les 13h: Carlos Alonso organitza el taller de Periodisme de Dades I, en el qual es veuran les aplicacions periodístiques de la visualització de dades i s’iniciarà amb els assistents un projecte de visualització, prenent com a base les fonts de dades que s’exploraran durant el taller.
  • 13 d’abril a les 14h: Carmen Jané presenta una taula rodona entorn de l’ús d’eines de temps real com un format periodístic, en la qual es presentaran tres casos pràctics: Barcelona Televisió i la nevada de Març 2010; Jordi Pérez Colomer i les revoltes del món àrab; i La Malla i la seva cobertura de la vaga general de Setembre 2010.
  • 13 d’abril a les 17h: Miquel Pellicer donarà una xerrada sobre l’ús de les tecnologies digitals en el periodisme esportiu.
  • 13 d’abril a les 17h: Silvia Cobo modera una taula rodona sobre tecnologia per cobrir l’actualitat política i on es presentaran diferents projectes de casa nostra.

Esperem poder veure-us a molts de vosaltres algun dels dos dies de l’esdeveniment. Teniu més informació a la pàgina de l’esdeveniment i al bloc de l’organització. No hi haurà streaming, però l’esdeveniment es podrà seguir en Twitter a través d’@media140cat i #media140.

10 apunts sobre el futur del paper

16 posts, un esdeveniment, tres convidats, 70 assistents i centenars de tweets. A BCNMediaLab hem organitzado tot aquest sarau durant les darreres setmanes per respondre a una pregunta: quin és el futur de la premsa, el paper del paper?

No cal dir que no hi hem trobat resposta, però sí un parell de certeses, que ja és molt. Algunes es troben amagades als posts que 16 convidats van escriure en aquest blog: Juan Varela, Pepe Cervera, David Sancha, Mark Porter, Mario Tascón -si no els heu llegit, passeu i veureu que val la pena. Aquestes són algunes de les claus extretes entre línees:

1) Profetitzar sobre la fi del paper és absurd. Frases com “els diaris desapareixeran, trigaran molt o poc, però desapareixeran” o “si no es pot explicar en 140 caràcters, no hi ha història”, la veritat, fan riure o plorar. Res més.

La primera és com el nou mantra d’alguns gestors de mitjans a la cerca d’un vernís digital que els rejoveneixi davant del mirall i l’audiència. La segona la signen molts nadius digitals per a qui el món no va més enllà de followers i followings. Són les dues cares d’una mateixa moneda. Toni Piqué, mestre de batusses, ho acostuma a anomenar “esnobisme 3.0”. +1.

Aquests dies, a les pàgines de BCNMediaLab, Borja Bergareche, Juan Antonio Giner o Ramón Salaverría han coincidit en aquest mateix punt: posar una data a la mort del paper és absurd. El paper en si mateix no està mort. Està mort el periodisme mediocre, el SEO-periodisme i tots aquest invents –és a dir, punt 2.

2) No importa el suport, importa el periodisme de qualitat. O com diu Giner: “és el vi, no les ampolles”. No fa gaire ho comentava aquí mateix Luis Martín Cabiedes: “quan paguem per un ‘newspaper’ no paguem per les ‘news’, paguem pel ‘paper. Internet no és pas un suport nou, és la desaparició del suport”.

Si ja no podem cobrar per un suport que no existeix, per l’aire pel què circulen les dades (això ja ho cobren, i molt bé, les operadores), eso ya se lo cobran, y bien, las operadoras), caldrà fer periodisme de qualitat i diferenciat. I per això segur que es pot cobrar. Potser el problema és més vulgar: no dóna per comprar Cayennes ni pagar sous de tres xifres, com abans.

3) D’acord, però les pantalles manen. Es miri per on es miri, passem menys temps mirant la tele, llegint la premsa o escoltant la ràdio, i més llegint al mòbil, a l’ordinador o en una tablet.

Una dada que aporta José San Clemente: la premsa de paper a Espanya ha perdut 400.000 exemplars diaris els darrers 10 anys. El 2010, hi va haver més d’11 milions de lectors de les capçaleres digitals dels diaris en línia. Juan Varela ho expressava així: “L’hiperconnectivitat no pot estar al paper […] l’experiència sensorial es desplaça a les pantalles tàctils”.

4) De mitjà de masses a mitjà de nínxol. Amb la televisió, els diaris en paper han deixat de ser, o gairebé, el mitjà dominant. En formació d’opinió, en lectors, en influència… són complementaris. És un efecte de les pantalles i d’Internet. Però això no vol dir que hagin de desaparèixer (recordem: punt 1). Ni que hagin de fer-ho perquè sí, com creuen alguns gestors. Confonem reinvenció i reestrcuturació amb desaparició.

“Veig els mitjans impresos com una cosa de nínxol, amb textos llargs i imatges de qualitat ”, diu Mark Porter. Segons César Coca, adjunt a la direcció d’El Correo, “hi haurà durant molt de temps qui apreciï llegir en paper. Però no podem ignorar que cada cop seran menys”.

5) De dilluns a divendres: edicions breus però intenses. Així ho creu Bergareche: “De dilluns a divendres, les redaccions l’hauran d’encertar dins d’un atapeït sudoku diari que combini profunditat amb extensió”. És potser la idea més compartida per tothom: entre setmana, la premsa ho té molt complicat per fer-se un lloc.

Salaverría creu que “es tendirà a una reducció en la paginació i es generalitzar l’arrevistament”. I Pablo Mancini diu si fa no fa el mateix: “el paper del paper els dies feiners ha entrat en la fase terminal i el dia final el fixarà la indústria de la publicitat.

6) Cap de setmana: diferenciació. Hi ha molt optimisme respecte al futur de les edicions de cap de setmana de la premsa. I les claus, segons els convidats, passen pel contingut diferenciat, reportatges llargs, anàlisi i reflexió. El problema és que molts mitjans creuen que això és justament el que ja estan fent. Què falla?

“El cap de setmana, quan es concentrin compradors i anunciants, els diaris hauran d’aprendre a ser imprescindibles en la conformació de l’estil de vida de les persones i en l’explicació profunda del que realment passa”, diu Bergareche. I altres, com Porter o Emily Bell , creuen que s’ha de cobrar més per aquests continguts. Més dels 2-2,5 euros que ja costa de mitjana un diari de diumenge? Un altre argument per al punt quatre: un producte de nínxol.

7) Noves estructures per a nous mitjans. Tot els punts exposats porten a una reestructuració inevitable de les redaccions de paper. Fins ara només hem vist algunes retallades lentes i doloroses i una mica de maquillatge organitzatiu. Però si els diaris passen a ser una mena de revista de cap de setmana per a minories, queden molts cargols per ajustar.

Enrique Meneses ho explica: “les edicions digitals, enfront de les de paper, passaran de secundàries a principalíssimes dins dels diaris […] Els periodistes seran, majoritàriament, blocaires freelance que disposaran d’un “retainer fee” (quantitat que garanteix la prioritat d’un mitjà) però podran treballar per a altres diaris i/o mitjans”.

8 ) No hi ha espai per a tothom. Sanclemente va esmentar una dada preocupant durant l’esdeveniment: Espanya és el segon país després d’Alemanya amb més diaris generalistes (nacionals o regionals): 134. La mitjana de la UE és de 72. Doncs això, no hi ha lloc per a tots.

Javier Barrera comenta el mateix: “No crec que hi pugui haver diversos diaris en paper en una mateixa ciutat i fins i tot es donarà el cas de ciutats i províncies sense premsa regional”. A Espanya encara no ho hem vist, però si les coses continuen així, veurem molts tancaments i fusions.

9) Segmentació i anàlisi d’audiències. Si alguna cosa ha generat Internet és una fragmentació brutal de l’audiència. Per a tots: mitjans, discogràfiques, editorials… En aquesta situació, conèixer i segmentar la teva audiència per oferir-li els continguts que cerca, en el suport que vol i quan vol, serà fonamental tant en paper com en línia.

En paraules de Javier Guallar: “a mesura que s’esclareixi aquesta diversificació, cada plataforma haurà d’oferir al lector coses diferenciadores, no estrictament una mera repetició”.

10) Contingut, contingut, contingut. La premsa ja no pot sobreviure com fins ara, ha d’assumir un altre rol en la societat. I l’única forma de fer-ho és seduint als lectors amb contingut espectacular. Fins i tot els d’Internet ho entenen. Giner ho deixa molt clar: “menys talibans, menys ‘papiròmans’ o ‘idolatradors’ del paper i més “periodisme pur i dur”, que és el que ens fa falta”.

Traducció: Albert Muñoz / Anna Solana

Foto: rinzing

El paper del paper: invertir de nou en periodisme

Dijous passat vam celebrar el tercer BCNMediaLab [veure el vídeo]. Volíem parlar del futur del paper, però irremeiablement vam parlar del futur del periodisme, potser perquè l’un està inevitablement lligat a l’altre… (però potser no al revés) Els ponents van estar a l’altura de l’ocasió i vam gaudir d’un interessant debat entre la il·lusió d’una nova època i la crua realitat que s’imposa en empreses i redaccions en aquests temps de transició industrial.

  • Toni Piqué: “Cal renovar gairebé tot el periodisme. És un temps fantàstic per fer coses noves, perquè ara no cal tenir una rotativa per fer-ho, i qui vulgui col·laborar amb el periodisme pot fer-ho i ho fa. Això és la part positiva d’aquesta explosió de xarxes socials i dispositius “.
  • José Sanclemente: “Si una capçalera no és rendible, no és independent, i si no és rendible s’ha de ” vendre “(…). M’atreviria a dir que el 95% dels diaris d’Espanya no van ser rendibles l’any passat, van perdre diners, assumint que la majoria van realitzar Eros “. “Ara els diaris són com una ensopegada, al final has d’anar llegint entre línies, distingint entre informació i pàgines patrocinades (…) En aquest escenari és molt difícil que els periodistes puguin fer la seva feina” i ser veritablement independents.

Va ser Sanclemente qui va recordar una frase del periodista Miguel Angel Aguilar en relació al cas Rumasa fent èmfasi que mentre “s’envien periodistes a les guerres, no s’envien al Registre Mercantil”.

  • Louis-Charles Tiara, jove editor de les revistes Barcelonès i Madriz, va explicar les característiques del mercat de les revistes a Espanya: “Mai s’ha desenvolupat l’hàbit de subscripció ni existeix una logística preparada per a elles. Els quioscos estan desapareixent i a Espanya les revistes es consumeixen un 90% per venda en quiosc. Als EUA, en canvi, és un 30%, la resta, per subscripció. El consum està lligat al quiosc però aquests estan desapareixent “.

Vam tornar a centrar-nos en el tema de la trobada. Sanclemente ens va recordar que encara que a Espanya hi ha caigudes un 4% anual en la difusió es dóna la paradoxa que es llegeixen més diaris que mai, però no hi ha compradors. I que tenim “134 diaris diaris d’informació general que perden molts diners“. La mitjana europea per país, va explicar, és de 70, “i som el segon país amb més diaris d’Europa per darrere d’Alemanya. “Per força desapareixeran diaris, no hi ha mercat per a tots”, va concloure.

Toni Piqué estava d’acord amb aquesta idea però sobre tot volia mostrar optimista: “Cal deixar de comprar periodistes i comprar informació, a qui la tingui, ia qui la tingui bé. I cal trobar una altra manera de subsidiar a un diari “. Andreu va recordar el text d’Enrique Meneses al nostre bloc, que feia referència a un futur amb redaccions petites. Piqué va dir però que no creia massa en les redaccions petites. “Les que quedaran són les redaccions grans”.

Sanclemente va reprendre el fil sobre la mida de les redaccions en el moment actual de reducció dràstica de les redaccions. “Estan desapareixent les redaccions (…) Per a mi ja no queden editors de premsa, només queden empreses, fons d’inversió… però si avui un editor voldria recuperar el lector, segurament hauria d’ajustar costos en el context actual, però no tocaria el múscul de l’empresa que és la redacció. No sé si les redaccions seran grans o petites, però el que és segur és que seran dolentes, molt dolentes “. Per a José Sanclemente la clau és una: “Cal invertir de nou en periodisme”, coincidint amb el que Juan Varela ens explicava al blog ..

Per Louis, “el lector no li importa tant d’on ve la informació, sinó si aquesta és la que li interessa”.

Quan va arribar l’hora de les preguntes van aflorar els testimonis de periodistes sobre situacions penoses: pàgines de publireportatges que es camuflen com a informació o mitjans que acomiaden personal per contractar a joves com autònoms i sous per sota de mileuristes.

Vam tornar a parlar del debat rendibilitat vs independència. “Tots ploràvem amb el tancament de CNN +, però si aquests senyors haguessin guanyat a mig milió d’euros no els haguessin tancat, i això mai ho diem” deia Piqué. “(…) No m’estranya gens el que ens està passant, no tenim àvia, hem de ser molt millors, perquè podem ser-ho, perquè sinó, això no xuta, ni el paper, ni el periodisme …”

I la veritat és que no sé si vam parlar molt de paper, però el cert és que la trobada va ser una de les més llargues de les tres que portem i on la gent va participar més.

  • Us deixo amb les meves conclusions personals: el paper no morirà com suport, però ha de trobar el seu nou lloc en el nou ecosistema. De ben segur aquest futur no estarà en un fulletó amb quatre notes d’agència. Si el paper vol seguir sent rellevant, ha de tornar a “invertir en periodisme” com deia Sanclemente. “Podem fer-ho millor, molt millor” deia Toni Piqué. I això, no només va pel suport paper, sinó en realitat, per a tot el periodisme. Podem fer millor periodisme. Sigui on sigui i com sigui. Però també necessitem nous editors que entenguin de què va això anomenat periodisme.

Altres que han escrit sobre el 3er BCNMediaLab:

El paper del paper: Juan Varela

Juan Varela és periodista, consultor de mitjans i autor del bloc Periodistas21:

El paper només importa mentre sigui la principal font d’ingressos del periodisme i mantingui l’audiència necessària per seguir sent un suport rellevant per a la informació. El repte és construir una oferta informativa per a ciutadans connectats a les pantalles i a través dels dispositius mòbils. Un ecosistema on la premsa competeix amb continguts i serveis compartits en el flux social de les xarxes que informen i es consumeixen en temps real.

La hiperconnectivitat no pot estar en el paper. I els nadius digitals no senten la fascinació d’una experiència sensorial que desplacen les pantalles tàctils. Per això no serà un suport de futur per a la informació d’utilitat i consum immediat. Però la lectura, la reflexió i l’aprofundiment tenen espai i desenvolupament en un suport la transició a nous dispositius com pastilles i ereaders serà encara lenta. Davant la urgència i l’abundància digital molts busquen en el paper tranquilitat per a la comprensió. Altres intenten migrar aquestes característiques a les aplicacions dels mitjans en les pantalles de major llegibilitat.

La informació i el periodisme de qualitat són la clau, no el suport. Però el medi determina el model de negoci i condiciona les possibilitats de la inversió i la mateixa existència del periodisme de qualitat. Davant del periodisme a l’engròs, quantitatiu, de les granges de continguts, els diaris i revistes en paper han de sostenir la selecció, la profunditat, l’estil i la qualitat en un producte dirigit a públics cada vegada més reduïts, de nínxol, desitjosos d’informació reposada i de qualitat.

El millor futur del paper és convertir-se en un mitjà més per a la informació, ja no exclusiu ni dominant, sinó complementari de l’oferta digital i en els mòbils. Cada suport té les seves virtuts i el públic, el periodisme està obligat a dissenyar productes diferencials per a cada un d’ells, per satisfer la demanda del públic de la informació i per sostenir el negoci dels diaris, necessitats d’augmentar les seves fonts d’ingressos per seguir invertint en periodisme i la informació que importen.



BCNMediaLab y el proyecto BCNMediaLab tienen una licencia Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 Unported License.
Si necesitas algún permiso adicional puedes contactar con nosotros aquí.

Feed RSS. Este blog usa Wordpress con el theme Modern Clix, de Rodrigo Galindez, ligeramente modificado por nosotros.