16 posts, un esdeveniment, tres convidats, 70 assistents i centenars de tweets. A BCNMediaLab hem organitzado tot aquest sarau durant les darreres setmanes per respondre a una pregunta: quin és el futur de la premsa, el paper del paper?
No cal dir que no hi hem trobat resposta, però sí un parell de certeses, que ja és molt. Algunes es troben amagades als posts que 16 convidats van escriure en aquest blog: Juan Varela, Pepe Cervera, David Sancha, Mark Porter, Mario Tascón -si no els heu llegit, passeu i veureu que val la pena. Aquestes són algunes de les claus extretes entre línees:
1) Profetitzar sobre la fi del paper és absurd. Frases com “els diaris desapareixeran, trigaran molt o poc, però desapareixeran” o “si no es pot explicar en 140 caràcters, no hi ha història”, la veritat, fan riure o plorar. Res més.
La primera és com el nou mantra d’alguns gestors de mitjans a la cerca d’un vernís digital que els rejoveneixi davant del mirall i l’audiència. La segona la signen molts nadius digitals per a qui el món no va més enllà de followers i followings. Són les dues cares d’una mateixa moneda. Toni Piqué, mestre de batusses, ho acostuma a anomenar “esnobisme 3.0”. +1.
Aquests dies, a les pàgines de BCNMediaLab, Borja Bergareche, Juan Antonio Giner o Ramón Salaverría han coincidit en aquest mateix punt: posar una data a la mort del paper és absurd. El paper en si mateix no està mort. Està mort el periodisme mediocre, el SEO-periodisme i tots aquest invents –és a dir, punt 2.
2) No importa el suport, importa el periodisme de qualitat. O com diu Giner: “és el vi, no les ampolles”. No fa gaire ho comentava aquí mateix Luis Martín Cabiedes: “quan paguem per un ‘newspaper’ no paguem per les ‘news’, paguem pel ‘paper. Internet no és pas un suport nou, és la desaparició del suport”.
Si ja no podem cobrar per un suport que no existeix, per l’aire pel què circulen les dades (això ja ho cobren, i molt bé, les operadores), eso ya se lo cobran, y bien, las operadoras), caldrà fer periodisme de qualitat i diferenciat. I per això segur que es pot cobrar. Potser el problema és més vulgar: no dóna per comprar Cayennes ni pagar sous de tres xifres, com abans.
3) D’acord, però les pantalles manen. Es miri per on es miri, passem menys temps mirant la tele, llegint la premsa o escoltant la ràdio, i més llegint al mòbil, a l’ordinador o en una tablet.
Una dada que aporta José San Clemente: la premsa de paper a Espanya ha perdut 400.000 exemplars diaris els darrers 10 anys. El 2010, hi va haver més d’11 milions de lectors de les capçaleres digitals dels diaris en línia. Juan Varela ho expressava així: “L’hiperconnectivitat no pot estar al paper […] l’experiència sensorial es desplaça a les pantalles tàctils”.
4) De mitjà de masses a mitjà de nínxol. Amb la televisió, els diaris en paper han deixat de ser, o gairebé, el mitjà dominant. En formació d’opinió, en lectors, en influència… són complementaris. És un efecte de les pantalles i d’Internet. Però això no vol dir que hagin de desaparèixer (recordem: punt 1). Ni que hagin de fer-ho perquè sí, com creuen alguns gestors. Confonem reinvenció i reestrcuturació amb desaparició.
“Veig els mitjans impresos com una cosa de nínxol, amb textos llargs i imatges de qualitat ”, diu Mark Porter. Segons César Coca, adjunt a la direcció d’El Correo, “hi haurà durant molt de temps qui apreciï llegir en paper. Però no podem ignorar que cada cop seran menys”.
5) De dilluns a divendres: edicions breus però intenses. Així ho creu Bergareche: “De dilluns a divendres, les redaccions l’hauran d’encertar dins d’un atapeït sudoku diari que combini profunditat amb extensió”. És potser la idea més compartida per tothom: entre setmana, la premsa ho té molt complicat per fer-se un lloc.
Salaverría creu que “es tendirà a una reducció en la paginació i es generalitzar l’arrevistament”. I Pablo Mancini diu si fa no fa el mateix: “el paper del paper els dies feiners ha entrat en la fase terminal i el dia final el fixarà la indústria de la publicitat.
6) Cap de setmana: diferenciació. Hi ha molt optimisme respecte al futur de les edicions de cap de setmana de la premsa. I les claus, segons els convidats, passen pel contingut diferenciat, reportatges llargs, anàlisi i reflexió. El problema és que molts mitjans creuen que això és justament el que ja estan fent. Què falla?
“El cap de setmana, quan es concentrin compradors i anunciants, els diaris hauran d’aprendre a ser imprescindibles en la conformació de l’estil de vida de les persones i en l’explicació profunda del que realment passa”, diu Bergareche. I altres, com Porter o Emily Bell , creuen que s’ha de cobrar més per aquests continguts. Més dels 2-2,5 euros que ja costa de mitjana un diari de diumenge? Un altre argument per al punt quatre: un producte de nínxol.
7) Noves estructures per a nous mitjans. Tot els punts exposats porten a una reestructuració inevitable de les redaccions de paper. Fins ara només hem vist algunes retallades lentes i doloroses i una mica de maquillatge organitzatiu. Però si els diaris passen a ser una mena de revista de cap de setmana per a minories, queden molts cargols per ajustar.
Enrique Meneses ho explica: “les edicions digitals, enfront de les de paper, passaran de secundàries a principalíssimes dins dels diaris […] Els periodistes seran, majoritàriament, blocaires freelance que disposaran d’un “retainer fee” (quantitat que garanteix la prioritat d’un mitjà) però podran treballar per a altres diaris i/o mitjans”.
8 ) No hi ha espai per a tothom. Sanclemente va esmentar una dada preocupant durant l’esdeveniment: Espanya és el segon país després d’Alemanya amb més diaris generalistes (nacionals o regionals): 134. La mitjana de la UE és de 72. Doncs això, no hi ha lloc per a tots.
Javier Barrera comenta el mateix: “No crec que hi pugui haver diversos diaris en paper en una mateixa ciutat i fins i tot es donarà el cas de ciutats i províncies sense premsa regional”. A Espanya encara no ho hem vist, però si les coses continuen així, veurem molts tancaments i fusions.
9) Segmentació i anàlisi d’audiències. Si alguna cosa ha generat Internet és una fragmentació brutal de l’audiència. Per a tots: mitjans, discogràfiques, editorials… En aquesta situació, conèixer i segmentar la teva audiència per oferir-li els continguts que cerca, en el suport que vol i quan vol, serà fonamental tant en paper com en línia.
En paraules de Javier Guallar: “a mesura que s’esclareixi aquesta diversificació, cada plataforma haurà d’oferir al lector coses diferenciadores, no estrictament una mera repetició”.
10) Contingut, contingut, contingut. La premsa ja no pot sobreviure com fins ara, ha d’assumir un altre rol en la societat. I l’única forma de fer-ho és seduint als lectors amb contingut espectacular. Fins i tot els d’Internet ho entenen. Giner ho deixa molt clar: “menys talibans, menys ‘papiròmans’ o ‘idolatradors’ del paper i més “periodisme pur i dur”, que és el que ens fa falta”.
Traducció: Albert Muñoz / Anna Solana
Foto: rinzing
En la darrera trobada de la primera temporada del BCNMediaLab parlarem de televisió. Volem saber si es podrà fer bon periodisme en un mitjà regit cada cop més pel poder de la imatge, el dictat de les audiències i els costos de producció. La frontera entre informació i espectacle es desdibuixa en la televisió actual.
